CARTA | Les víctimes de les víctimes

SR. DIRECTOR:

Deixi’m acomiadar-me de la mare, un cop més, com gairebé faig cada dia.

Deixi’m explicar que la meva carta va en el seu record, però dedicada íntegrament al meu pare, que cada dia llegeix la secció de cartes al director tenint la sensació que el record a la seva esposa durant més de 50 anys també hi ha de tenir cabuda.

No fa falta que els expliqui que la mare va marxar sense poder acomiadar-nos d’ella, ni que els digui que la sensació de buit que ha deixat sovint ofega i tan sols té sortida en les llàgrimes que brollen dels ulls del pare.

La mare ho era tot; aquell nexe que des que vam néixer unia tota la família. Aquell somriure amable i tendre i una mirada amb què sabíem que érem a resguard. Aquella bondat eterna que reconforta l’ànima quan alguna cosa sortia malament.

El buit que ens ha deixat està sent difícil d’omplir i enyorem a cada instant la seva abraçada i aixopluc, però més enllà de la seva absència, inevitable i rotunda, hem descobert l’amor més sincer i la tristesa més infinita al cor del pare. Es parla de les víctimes, i fa mal, molt... Fa tant de mal que les paraules queden curtes quan intentes escriure-les. Es parla de víctimes...

Es parla menys de les víctimes de les víctimes, aquelles que queden d’un dia per altre sense la seva companya de camí, aquella que alegrava els matins, les tardes i les nits, aquella amiga fidel que t’agafava la mà per recórrer el trajecte i et feia fort davant el món, sabent que la tenies a la vora, recolzant-te i estimant-te com tan sols s’estima un cop a la vida.

L’ànima es torna petita cada cop que observo els seus gestos. La seva mirada sempre ferma s’ha tornat nostàlgica i fràgil. El gran home que sempre ha estat té l’ànima trencada. I sí, papa, ens va marxar a tots, però a tu et va deixar a més la sensació de soledat, encara que ens tinguis a tots pendents de tu. Encara que mai estaràs sol, et sents així.

Quan una ànima es trenca, mantenir-se en peu i intentar seguir ferm a la vida és difícil, i mai més res serà igual que abans.

Mama, deixa’m dir-te que mai ningú podrà omplir el teu buit, que t’enyorem cada segon, que tot el que pugui escriure es queda en res quan et penso i que la meva ànima trencada et plorarà tota la vida.

Deixa’m demanar-te que cuidis del papa com sol tu sabies fer-ho, que li donis la pau que sol tu li donaves, que ens permetis tenir- te en el nostre dia a dia amb l’amor que ens vas donar i que el teu record ens ompli de pau.

Adéu, mama. Aquell adéu que ens va ser negat a l’hospital, aquell adéu que mai hauríem volgut dir-te, el dic aquí, perquè el meu pare creu que la teva absència i el dolor que ens produeix mereixen ser coneguts pels que, com nosaltres, llegim cada dia les cartes al director cercant testimonis com el nostre, buscant un consol que no arriba.

Mira, papa, avui sí que parlen de la teva esposa. T’estimem.