Què passa a Lleida?

SR. DIRECTOR:

Des que la pandèmia del virus Covid-19 ens va començar a afectar de ple al nostre país a començaments del mes de març, les informacions que rebem els ciutadans són i han estat moltes vegades contradictòries, si més no com a mínim poc clares, en la seva quantificació i incidència, ja que les metodologies, els criteris i les estadístiques emprades eren unes o altres en funció de l’actor que informés d’aquestes, amb uns resultats poc comparables. Cal dir que aquesta confusió afegeix més inquietud a la de la mateixa situació, ja que la claredat és una prova d’una eficiència que en molts casos queda molt lluny del que és desitjable, però també del que s’espera en una societat moderna del segle XXI.

És cert que en el primer moment va agafar tothom desprevingut per afrontar una crisi de les característiques que estem sofrint: ni el sistema sanitari, ni les institucions tenien els recursos per afrontar-ho, si més no en condicions òptimes, i els resultats fins ara han estat nefastos, com confirmen les estadístiques tot i ser poc concretes. Tanmateix, hi haver un moment en què les coses semblava que milloraven, a finals del mes de maig i primers de juny, quan s’acabava l’estat d’alarma i les diverses fases del confinament obligatori... Potser convenia presentar-ho així per no tensar més la societat i l’economia.

Però centrant-nos en Lleida, ja llavors la incidència de casos que patia la regió sanitària estava per sobre d’altres zones de Catalunya, es va trigar més que les altres a passar a la segona fase de desescalada, mentre que la tercera va ser pràcticament inexistent. Això va permetre gaudir d’uns dies d’aparent normalitat que van durar molt poc, ja que a començaments de juliol el creixement de casos va obligar a activar novament mesures restrictives per al Segrià, que posteriorment es van delimitar a Lleida i 6 municipis més. En aquells moments s’adduïa entre altres raons a la forta presència de temporers al sector fruiter com un dels focus dels contagis. Malgrat això, gairebé han passat dos mesos, amb unes mesures molt més dràstiques que qualsevol altre punt del territori, ja que els rebrots es produeixen arreu, i encara tenim una taxa que duplica la d’altres poblacions també afectades, almenys així ho assenyalen les dades que ens mostren.

Quina és la realitat? Què passa a Lleida? Què fem de diferent? Pitjor segur que no, he voltat per altres ciutats on el relaxament és molt més ampli, fins i tot en l’ús de la mascareta. Per quina raó a Lleida fins ara no s’han fet cribratges massius com en altres poblacions? Quin nivell tindríem si es fes? Per què passa a Lleida? Som la cua del dimoni o l’ase dels cops?