El que em perdia d'Artesa

Sr. Director:

Aquesta carta, que fa dies que l’he escrita, no sé com ferla arribar al meu amic l’alcalde d’Artesa, qui mai he votat; i ho sap, perquè des de l’ajuntament es fa política municipal. Política a seques, com sé per experiència de la vegada que em vaig presentar per un partit el qual mai més he votat. Era l’època de la Pilar Rahola, que anava de poble en poble malgrat que el seu copilot portava quatre ales i que amb la meva abstenció va sortir elegit el PP. El vostre ninotaire ho va plasmar dibuixant-me a mi i estirant-me d’una mà, ERC, i de l’altra, el PP.

És un dibuix que vaig intentar comprar moltes vegades i sempre em deien que no estava a la venda. Però amb alcalde del PP vam aconseguir aprovar per majoria hissar només la senyera al balcó de l’ajuntament però, oh miracles, va desaparèixer la gravació d’àudio.

El que no podrà negar ningú és que amb l’ajut de CCOO vam ser el primer ajuntament de Catalunya a posar en paper oficial l’anunci de l’oficina dels temporers, i com que ara és època del PUO, seria interessant que més alcaldes la llegeixin.

Mai havia imaginat que a Artesa es pogués practicar tant l’esport d’aventura anant pel carrer amb una senzilla cadira de rodes, amb la qual he de conviure per un ictus.

Els primers dies al sortir de casa pensava amb qui m’agradaria trobar-me, però ara penso amb quina novetat ensopegarem. Si serà una vorera que tot d’un plegat acaba sent de 20 cm, i a més el baixant serà en angle recte, o com podrem salvar les tires evita-curses de cotxes.

Però per si no en tenia prou amb les voreres, ahir vaig descobrir com emocionant és que vagis pel carrer i les rodes de la cadira quedin enganxades en algun embornal.

Perquè la gràcia és que no t’enganxes a tots, n’hi ha algun que el pots passar sense quedar-te atrapat. No tinc por que l’aventura duri poc, ja que la memòria recent està de vacances, fins al punt que si la físio de la tarda em pregunta què he fet amb la del matí he de demanar ajuda al meu fill David perquè li ho expliqui. O sigui, que no hi ha perill que trobi les trampes i em quedi sense esport d’aventura.

I com recordo l’infermer de l’Arnau, el Txema, si malament no en recordo el nom, que perquè continués enganxat a alguna cosa em va preguntar quina música m’agradava i li vaig dir que el flamenc, des de La Faraona a Camarón, i el tercer dia al preguntar-me si volia canviar li vaig dir que volia Víctor Jara, que em transportava a l’Ana cantant als néts el Dúermete negrito, i com n’estaven, de feliços, quan els cantava que la “mama estaba trabajando en el campo” i els portaria coses dolces com Oreo o pastes de dinosaures!

No us penseu pas que posaré una vela a Santa Rita, patrona dels impossibles, perquè algú hi posi remei. No sé si això és cosa de l’ajuntament, i no parlo del fet de posar una espelma, ja que com que els que necessitem cadira de rodes no arribem al 50%, el millor és esperar quina aventura tindrem demà i gaudir del passeig.

Si algú en algun moment ha pensat de veritat que xalo amb la mala sort d’haver d’anar amb cadira de rodes, i a més que em portin, li demano perdó. L’única cosa bona de la cadira de rodes és que de manera constant descobreixo i dono gràcies al cel per la família que tinc.