Sobreviure a Llívia

SR. DIRECTOR:

Potser no tothom ho sap, però Llívia és una partida de la ciutat de Lleida, no un municipi independent, tot i estar a uns dos quilòmetres de la ciutat. De fet, és un lloc que desconeix tant la població que fins i tot des de la mateixa Paeria no saben on pertany. Només ens recorden quan n’han de treure profit de nosaltres. Tan gran és l’oblit que diria que ens han abandonat. Alguns pensaran que sóc una exagerada, que a tot arreu hi ha problemes, que en faig un gra massa. Aquests alguns, per descomptat, no han de sobreviure a Llívia. I parlo de sobreviure en terra de ningú, perquè ni Paeria, ni Diputació, ni consell comarcal, ni cap altra entitat pren mesures per pal·liar cap de les moltes problemàtiques que tenim com a veïns de Lleida.

El llistat de queixes és llarg i enquistat després de molts anys, però ara, en aquests moments, ens trobem en una situació d’absoluta deixadesa del barri, des de parcs infantils amb claus de ferro que sobresurten de la fusta fins a escolars de Secundària sense transport per poder anar a l’institut. I el pitjor de tot és que ningú intenta escoltar, no ja resoldre, els nostres problemes com a barri. La indignació creix quan surts al carrer i vols caminar per la vorera més o menys amb seguretat i no ho pots fer: les voreres estan esfondrades, o bé aixecades, o bé plenes d’herbes, o de caques de gossos. Voreres estretes que envaeixen grans matolls d’herba que creixen en terra de ningú, però que fan que gent gran i nens hagin de baixar a la carretera per poder caminar pel barri.

Creix també, i molt, aquesta indignació quan comprovem que els nostres fills s’han de buscar la vida per poder anar a estudiar a l’únic institut adscrit que tenim al barri. No disposem de transport escolar, tot i estar fora de Lleida, com sí que en disposen poblacions com Torre-serona, Benavent, Albesa, etc. De manera que els pares hem de fer el que podem per portar els nostres fills a estudiar la Secundària Obligatòria. Tampoc aquí ningú ens empara: la Paeria ens diu que tenim bus urbà, amb un horari deficient, per no dir ridícul, que suposa que els nostres fills hagin d’esperar mitja hora al carrer o arribar tard al matí i esperar tota una hora a la parada per poder tornar al migdia. La resta d’entitats fan silenci.

Ens enfada també força que els pocs equipaments del barri estiguin trencats, envellits i descuidats. Fan ben bé l’efecte d’un poble abandonat. Fins i tot les tasques per treure les restes de l’incendi d’un bus urbà i substituir allò que s’ha fet malbé triguen aquí, a Llívia, dos mesos a començar i veurem quants per acabar.

M’indigna personalment que ens considerin no dignes de tenir un bon lloc per viure, no dignes de tenir arbres per fer ombra, no dignes per tenir cura dels espais del barri, no dignes que els nostres fills puguin jugar sense caques a la gespa i als parcs, no dignes de tenir un transport escolar i urbà de qualitat, no dignes de tenir carrers sense sots o asfaltats, no dignes de tenir un carril bici per poder anar a Lleida sense posar-nos en perill, no dignes de tenir un barri net, amb espais sense brossa ni males herbes. I m’enfada, a mi, que visc des de fa 12 anys a Llívia, que quan truco a la Paeria per preguntar quines restriccions ens afecten a nosaltres no em responguin perquè no saben què és Llívia mentre la Guàrdia Urbana em diu, per la seva banda, que té la mateixa consideració que barris com Bordeta o Cappont. Doncs deu ser per rebre els nostres impostos. Sobreviure a Llívia és difícil. Cada cop més feixuc i més trist. Suposa sobreviure en un indret que tothom es treu de sobre i que volen deixar en l’oblit i l’abandó.