Aplaudiments

SR. DIRECTOR:

Qui ens ho havia de dir, a nosaltres, els d’aquest indret privilegiat del món, que hem viscut una vida més o menys tranquil·la, a una generació com poques hi ha hagut, que no ha patit mai els estralls d’una guerra, que arribaria un bitxo microscòpic capaç de trastocar les nostres vides. Que nosaltres, acostumats a una existència, més o menys plàcida, hauríem de reaccionar per lluitar contra un enemic desconegut com si ens haguessin envaït els extraterrestres.

Que en un moment de pànic, en què ningú sap què fer ni té el remei, algú hauria de sortir a liderar el perill. I aquest algú seria qui, amb més o menys encert, els ciutadans hem triat per passar davant. El sentit comú ens diu que, contra un enemic desconegut, cal fer pinya i treballar tots plegats. Doncs, no. Des del primer moment afloren els egos i sembla que tots en sabem més que els altres. Polítics mediocres de tots els colors volen anar a la seva, sigui per interessos electorals o per afavorir unes determinades ideologies.

Quan sembla que tots hem de ser humils i reconèixer que no en sabem més, ens posem els uns contra els altres, fins al nivell de comptar qui hauria tingut menys morts: la roïnesa humana. I mentrestant, com que el problema existeix i la pandèmia ens assola, un determinat col·lectiu, el que li toca, el sanitari, ha de fer els deures, arromangar-se, treballar i donar el millor de cadascun dels seus membres per minimitzar-ne els efectes devastadors. I ho fan, fan el que han de fer amb professionalitat, entrega i coratge, amb els mitjans que tenen i posant en perill les seves pròpies vides i les del seu entorn.

I, darrere, moltes altres persones que, amb el mateix sentit de la responsabilitat, han de respondre perquè hi ha molta gent confinada a les seves llars que necessiten els seus serveis, gent anònima, o no tant, que compleixen amb el seu deure. I tots reconeixem la seva labor, tant que fins i tot hi ha qui surt als balcons a fer-los un aplaudiment, i fins i tot els tractem d’herois. I no dic que tot aquest reconeixement i aplaudiment no siguin merescuts, però és aquí quan em pregunto: què han fet aquesta gent? I la resposta que em dono és: senzillament, fer la seva feina ben feta.

En una societat mediocre en què, cada vegada més, estem prioritzant els nostres drets sobre els nostres deures, ens adonem ara, que estem acovardits, que hi ha gent, quantitat de gent, que amb sentit de la responsabilitat afronta la vida i les seves circumstàncies, amb coratge i determinació, enfront d’unes altres que ho teoritzen i ho critiquen tot però són incapaces de lluitar i sacrificar-se pels altres. Tots, en el nostre propi entorn, coneixem molts amics, parents o coneguts que s’encaren als reptes que la vida els ha posat al davant i se’n surten. Aquestes reflexions les expresso avui tocat per la pèrdua, en pocs dies, de tres col·laboradors del nostre grup d’empreses, persones que han encarnat tots els valors positius que he intentat descriure.

Gent de gran vàlua, d’aquelles que deixen petjada. La primera va ser la Rosa Boldú, dona modesta, discreta i laboriosa, que va treballar vint anys a la secció d’administració. El més recent, el Pepito Montserrat, dels Magraners, home de confiança i entregat sempre a ajudar els altres. I entremig, la Carolina Ribelles, la Carol d’Avantmèdic. Em vaig comprometre davant la Carol a dedicar-li públicament unes paraules d’agraïment. És molta la gent que l’ha conegut i l’ha tractat, molts els favors que ha fet i molts els amics que ha deixat, un exemple més d’entrega i compromís sense esperar res a canvi.

Era l’ànima de l’empresa i se la sentia seva. Ara esperava amb una tremenda il·lusió la posada en funcionament del nou centre hospitalari. A ella sé que li agradarà aquest petit reconeixement que li estic fent de tot cor, que segur que és compartit per tots els que l’estimem de la mateixa manera que ella ens ha estimat a nosaltres. Igual que la Rosa, tots ens han deixat massa joves, a la cinquantena: tenien encara molt per fer i molt per gaudir. Serveixin com a exemple. En aquesta vida, en què ningú és més que ningú, no és més important aquell que ha tingut l’oportunitat d’aconseguir un títol universitari que aquell altre que, amb voluntat, ha destacat en les tasques que la vida li ha assignat, siguin domèstiques, professionals o de qualsevol altre àmbit.

Com tampoc importa la raça o el color de la pell, ni si ets d’aquí o ets immigrat, importa el saber fer i estar. El compromís dels que ens serveixen de model. Si els haguéssim d’aplaudir a tots ells, que s’ho mereixen, ens passaríem la vida picant de mans.