La tristesa dels mestres

Sr. Director:

Hem pogut comprovar, al llarg d’aquesta temporada, el treball de col·legis i mestres (m’agrada més que professors) perquè cap alumne no perdi els coneixements adquirits, la qual cosa ha implicat molt de temps, experiència, coneixements de les noves tecnologies, esforç… No rebran qualificacions finals com els seus alumnes, però tots estarem d’acord a donar-los matrícula d’honor.

Ai!, però hi ha un bon grup de mestres tristos i no hi ha manera de fer-los sortir d’aquesta melangia i cada dia que passa empitjoren. Són els mestres dels nostres “polítics”. Què devem haver fet malament perquè aquests nois siguin tan pobres? Pobresa intel·lectual: el seu vocabulari és molt simple, els plantejaments i discursos molt llargs i buits, repetitius, sense idees. No responen a allò que se’ls pregunta. No escolten. Això no és el que els vam ensenyar. Pobresa social: al col·le se’ls va ensenyar a treballar en grup, fent projectes, preparant exàmens, exposicions orals, a respectar el torn de paraula, etc. A tractar amb respecte els seus companys, a acceptar altres idees i, aquí, un aspecte fonamental: canviar els propis plantejaments si els dels altres eren millors. Res d’això veiem ara. Pobresa ètica: els vam ensenyar les normes cíviques i de comportament. De què ha servit si veiem com es falten al respecte, empren la ironia i l’insult (argument dels mediocres). Els vam ensenyar a ser bones persones, a treballar bé, a interioritzar que un bon treball ajudarà a millorar tota la societat. A lliurar els deures al seu temps i amb bona presentació. Res d’això veiem ara.

Tot això és trist, però tenim la consciència tranquil·la: hem fet el nostre treball de mestres donant el millor de nosaltres mateixos. Ells no han volgut aprendre res