8 d'octubre. Dia Internacional de la Dislèxia

SR. DIRECTOR:

El 8 d’octubre se celebra el Dia Internacional de la Dislèxia. És una manera de donar visibilitat a una situació que viu molt jovent. Es calcula que com a mínim un 10% de les persones el patim. Jo sóc dislèctic i tinc 52 anys. Recordo anar de fracàs en fracàs quan era un infant, recordo com de malament que em sentia i els comentaris dels professionals sobre les meves capacitats. Arriba un moment que et sents una “m”. Encara recordo quan pensava que mai seria capaç de treure’m el carnet de conduir, ja que no aprovava res.

Actualment sóc professor de Secundària i tinc tres títols universitaris. Podria explicar moltes situacions. Per exemple, un bon amic també dislèctic, ridiculitzat fins i tot pel professorat (ja he dit que tinc 52 anys, ho dic per contextualitzar), quan es va fer càrrec del negoci familiar el va fer créixer fins a límits insospitats. M’agradaria que el veiessin ara aquells professors que el ridiculitzaven.

No explicaré què és la dislèxia, ja ho vaig fer en una altra carta que em vàreu publicar en aquest diari, però sí que comentaré una evidència respecte a la dislèxia. En tots els casos es donen les mateixes situacions: quan el noi o la noia arriba a un moment en què s’empodera, se sent capaç i tira endavant els estudis, això sí, amb molt més esforç que els altres o les altres. Quan deixen el sistema educatiu se senten alliberats i porten una vida tan brillant com la resta de persones.

En aquest 8 d’octubre, desitjaria que tots els professionals de l’educació reflexionessin sobre quines dinàmiques, quins comentaris, quines qualificacions, quina ajuda ofereixen a aquests nois i nois i aparquessin d’una vegada el comentari “és un gandul”.