Acabeu amb els estigmes

SR. DIRECTOR:

S’imagina vostè algú dient-li a un malalt de càncer que no ho està perquè surt a caminar o perquè conserva el seu cabell malgrat la quimioteràpia? Diria que és gairebé impensable que ningú s’atreveixi a jutjar la salut d’un altre per com llueix o per com ho explica als altres, però lamentablement això és el que hem de sofrir aquells que patim o hem patit en algun moment algun trastorn mental: els maleïts estigmes.

“Si et volguessis suïcidar no ho diries”, “si tinguessis depressió no sortiries del llit”, “això no és ansietat, és que estàs nerviós”... Amb frases com aquestes ha de bregar una persona que pateix i que està entaulant una batalla que és brutalment dolorosa. No se m’ocorre cap altra malaltia en la qual el malalt hagi de demostrar que ho està i s’infravalori el seu dolor si prova d’exterioritzar-ho, de demanar ajuda o de lluitar amb totes les seues forces. Vaja, el que se suposa que ha de fer per curar-se.

Fa gairebé tres mesos vaig tenir la desgràcia de patir el suïcidi d’un amic, que no només havia avisat, sinó que ho havia fet públicament a les xarxes socials, diverses vegades. I no puc evitar demanar-me: i si aconseguíssim viure en una societat lliure d’estigmes contra els trastorns mentals? I si ens limitéssim a donar suport a aquells que ens importen quan estan malalts en lloc de jutjar el seu comportament com si aquest fos indicador de la seua salut?

Potser en un món sense estigmes ell hauria trobat l’ajuda que necessitava i ara continuaria viu.