Efectes col·laterals del coronavirus al s. XXI

Sr. Director:

En un espai de temps inferior a un any he tingut l’oportunitat d’efectuar un repàs per dues èpoques de la nostra història. El que passa és que ho he fet a l’inrevés. D’endavant cap enrere (l’actual i la històrica). Ja fa uns anys que vivia a Requena, a la província de València, però la meva situació era força complicada. Atès que estem al segle XXI, tenia a la meva disposició la tecnologia de les xarxes socials (l’època actual).

Gràcies a aquestes vaig connectar amb un senyor amb el qual vaig intercanviar vicissituds. Aquest senyor em va oferir feina a l’Aeroport de la Seu d’Urgell, al Pirineu de Lleida. Ell i el seu soci eren els concessionaris de la zona de restauració on gestionaven al bar i el restaurant. L’oferiment era un contracte per temporada, un salari fix i l’allotjament en el seu mateix domicili. El propietari de l’aeroport és la Generalitat de Catalunya. El dia 2 de desembre del 2019, i havent-los atorgat la meva confiança, em vaig traslladar a la població de Montferrer i Castellbò (on s’ubica el lloc de treball).

Començo a treballar sense contracte, ja que em sentia molt agraïda amb ells pel tracte rebut, molt cordial en tot moment. El contracte es va signar el 26 de febrer del 2020 quan encara no s’havien pres mesures contra l’amenaçant Covid-19. És un contracte d’ajudant dins del conveni vigent a l’empresa. Temps complet prestat de dilluns a diumenge amb els descansos preceptius segons conveniència empresarial. Fins a la signatura del contracte, el meu treball va ser “en negre”, curiós si tenim en compte que el propietari era la Generalitat i aquesta és molt exigent amb la legalitat de la Seguretat Social.

Tot va començar a canviar, tanmateix, a mesura que passaven els mesos i no cobrava les nòmines. Cada dia augmentava el nombre d’hores de treball i no se’m respectaven els descansos legals. A més a més, m’obligaven a fer-me càrrec de les tasques domèstiques, i van convertir-me en la seva empleada de llar sense haver firmat cap mena de contracte domèstic. Acceptava les condicions perquè que necessitava algun lloc de residència i, a sobre, la meva situació econòmica no em permetia accedir a cap lloguer.

Durant l’Estat d’Alarma, el restaurant va estar tancat; mentrestant, m’ocupava de les tasques de la llar on vivíem els tres i vaig haver de tornar a les 12 hores laborals al restaurant quan es va aixecar aquesta situació de confinament, sense que se m’hagués permès cap tipus de descans, amb l’excusa que m’oferien l’allotjament. A continuació, em van presentar els impresos de totes les nòmines endarrerides, que jo no vaig signar al no haver-les cobrat prèviament.

Durant l’Estat d’Alarma em van incloure en un ERTO. Aquest va suposar que cobrés una quantitat de 2.000 euros, però, tanmateix, em van obligar a donar-los-hi amb l’amenaça de fer-me fora del domicili si no ho feia; vaig haver d’ingressant-los-hi en el seu compte bancari. D’aquesta transferència en conservo el comprovant. Aquesta segona part de la història la podem considerar pròpia del feudalisme (la història). O sigui, estic exactament igual que durant l’època de l’esclavitud: treballar per menjar. A més a més, vull fer constar que pateixo una minusvalidesa del 33%, raó que els reporta beneficis laborals.

Després d’haver efectuat la consegüent denúncia el 26 d’octubre del 2020, rebo una citació per al proper dia 13 de novembre del 2020 a les 13.24 en concepte d’“acomiadament i quantitat” als Serveis Territorials de Lleida del Departament de Treball, Afers Socials i Famílies de la Generalitat de Catalunya.

Quan tingui la resolució podré comprovar en quina part de la història ens hem quedat, si en la històrica (esclavitud) o en l’actualitat (tecnologia).