De salaris, pensions i pobresa severa

SR. DIRECTOR:

El governador del Banc d’Espanya Hernandez de Cos qüestiona l’augment dels salaris i pensions, perquè diu que amb els rebrots la recuperació econòmica s’ha paralitzat; el que no diu és que hi ha salaris i pensions que no caldria augmentar per abusius, i d’altres en què és imprescindible, augments superiors a l’IPC per estar per sota de la pobresa severa. Amb un salari de més de 175.000 euros anuals que cobra l’esmentat és fàcil qüestionar l’augment de salaris i pensions, sense tenir mala consciència. Aquest senyor segurament deu saber que hi ha treballadors amb un salari per davall de 14.000 euros anuals i pensions per davall de 8.000, i que en cas que es produeixi un augment percentual, no serà el mateix l’augment per a ell que per al pensionista més pobre. Mentre a ell, amb un augment de l’u per cent li cauran més 1.750 euros, al pensionista més pobre tot just 80 euros, però l’Increment de Preus al Consum serà per a tots dos igual. Crítica a part, mereix la fórmula en què el govern de torn ha aplicat sempre els petits augments als treballadors i pensionistes, percentualment i no progressivament, com al meu criteri hauria de ser, donada la desigualtat salarial entre els més alts i els més baixos, per fer de veritat un repartiment de la riquesa més ajustada, honesta i necessària. Ara és un bon moment per demostrar allò del repartiment de la riquesa, posant sobre la taula tot el material que hi ha i procedir amb prudència, però també amb valentia i canviar d’una vegada els criteris de repartiment obsolets, injustos, i potser començar a pensar a com aplicar la Renda Bàsica Universal i Incondicional en lloc de fer caritat als més pobres amb els diners dels menys pobres, que no dels més rics.