La bogeria del Dakar

SR. DIRECTOR:

El dia 2 de gener comença l’edició número 43 del Ral·li Dakar. Per segon any consecutiu, es durà a terme a Aràbia. Un total de 7.658 quilòmetres, dels quals en cronometraran 4.778. Es tracta d’un show contra el qual sempre he mostrat la meva oposició crítica. Massa risc, 42 morts absurdes al llarg de la seva història i un regust kafkià que no s’aguanta per enlloc. Un malbaratament ostentós de recursos que no mena enlloc. Ni la mateixa pandèmia ha pogut engegar-lo a dida definitivament? Què ens aporta realment? Sempre he mantingut que l’any 1986 –arran de l’òbit de 7 persones, comptant-hi la del fundador, Thierry Sabine– hauria d’haver estat el moment de “tancar la paradeta”. Però no! Any rere any, la xifra de pèrdues s’incrementa i tot s’arranja matusserament amb uns minuts de silenci hipòcrites i teatrals… Què m’importa, que habilitin zones on es limita la velocitat a 90 km/h per reduir perills?

Els successius tocs de queda de la Covid haurien d’esdevenir un pany i forrellat a una ostentació estentòria sense cap ni peus. L’avís brutal –a escala mundial– d’un virus malèfic hauria de representar la fi d’una activitat de follia total. Algú em pot dir què ens aporta realment una flamarada com aquesta? De tot plegat, caldria derivar-ne uns moments de meditació, pausa i seny per tal de liquidar un castell de cartes amb fonaments de fang.

Què és això de qualificar de victòria el sol fet d’arrencar i cremar benzina a la babalà? Quin sentit té programar un reportatge diari, per TV, per entabanar la gent? Són aquests els valors que volem imbuir i traspassar a la gent? “No anem bé per anar a Sants!” Sempre hem d’adorar metafòricament els criteris de grans marques comercials que només prioritzen el gran benefici financer? “A la vida, la consciència de la inconsciencia és l’impost més antic que recau sobre intel·ligència”, deia Fernando Pessoa. Ja no es tracta de viure angoixat per la por. Ans al contrari, crec que val molt la pena posar un bri de realisme a tot plegat i pensar en clau de vida, creixença i valors. Tota la resta són foteses.

Quan em plantejo la recaptació tributària mitjançant l’IVA, interpreto que esdeveniments d’aquesta mena no aporten cap mena de “valor afegit” a la causa social del nostre món. Venen a ser flamarades d’egocentrisme autocontemplatiu de quatre cagamandúrries, al meu entendre. Malgrat que algú arribi a creure que se me’n va l’olla, ho veig com un disbarat de dimensions estratosfèriques. Una afirmació que trasllado a la minuta injustificada del castell de focs de l’ajuntament de la Colau en uns moments de neguit i tristor mundials, la nit de Cap d’any. Espero conèixer, tard o d’hora, la minuta del desgavell… Amb tantes persones que viuen al carrer, que pateixen als centres sanitaris o residències geriàtriques, un altre gall cantaria si s’esmercessin dinerals d’aquest gruix en fites socials, útils i orientades al bé de les persones.

“Per fer tard, no cal córrer.” No hi pot haver ordre quan hi ha pressa. D’ací a tres setmanes, el calendari ens marca la festa de Sant Francesc de Sales. Soc un fan descarat del patró dels salesians i dels periodistes. Seva és una frase antològica que em va de conya per cloure la meva reflexió contra la vergonya d’un ral·li dislocat: “Allò que es fa amb precipitació mai no es fa bé. Convé obrar sempre amb calma i serenor.” Més val perdre un minut a la vida que no pas la vida en un minut.