Uns al Parlament i, d'altres, a la presó
Tot sobre el cas Hasél
Sr. Director:
Amb el Hasél vam compartir institut. No anàvem al mateix curs. No el recordo gaire parlador, gairebé tot el que en sabia era que era fill d’un professor. No tenia ni idea de quines eren les seves idees polítiques. Els que sí que s’encarregaven de deixar-les clares eren els fills d’espanyolistes.
Les aules, lavabos i llibretes eren plenes d’esvàstiques i creus celtes. N’apareixien fins a les pissarres. No tinc cap record que cap professor fes altra cosa que esborrar-les i començar classe com si res.
Pels voltants de finals d’ESO es va publicar Diari d’un skin. No em podia creure que tots aquells “companys” combreguessin amb aquells ideals, inhumans i violents, i en fessin gala desvergonyidament. Alguns els he vist més tard a les llistes de Ciutadans.
L’últim cop que vaig saber d’ells va ser l’1-O, quan van barrejar-se entre la gent que protegia el col·legi durant la pausa del migdia. Carregaven una bossa d’esport grossa i allargassada, transportaven alguna cosa poc consistent. «Una bandera d’Espanya», vaig pensar.
Però deuria ser una bandera de la mida dels seus egos, que no els permetien no ser ells els protagonistes.
Les pallisses legitimades de la Policia Nacional els eren insuficients: volien fer la seva pixarada i recordar als presents que el bàndol guanyador del 39 no volia res de nosaltres tret d’esclafar-nos i ridiculitzar-nos. Total, ho havien fet tots els anys d’institut, sense conseqüències. En una festa de final de curs va apropar-se’m un d’aquella colla.
Va seure al costat i em va dir “Gemma, jo també soc independentista com tu.” Va alçar-se i va marxar. Ho havia tret després de quatre anys de fer-se passar per un d’ells. El dia del referèndum, els infiltrats de l’insti van plegar veles abans d’estendre-les, per sort. Per sorpresa meva, es veu que eren rucs però no prou com per fer el numeret en claríssima minoria.
Diumenge deurien estar contents. Ara ja tenen un altre espai on campar impunement, legitimats per un procés democràtic que preferirien abolir. El feixisme avança si no se’l combat i, guaita, es permetia a les aules. Ara és al Parlament i, el Pablo, a la presó.
