Okupes, ja n'estem farts

SR. DIRECTOR:

Fa anys que patim aquesta xacra i, davant la passivitat dels governants, en cinc anys s’han quadruplicat els habitatges okupats, que ja són 85.000. Si aquests habitatges fossin propietat de polítics, persones rellevants i jutges, el problema ja estaria resolt.

El dret a un habitatge digne implica la gestió dels poders públics, però mai que okupin la nostra propietat. Es pot ser molt social i molt progressista, però no a costa dels propietaris, que amb esforç i pagant tota mena d’impostos s’han comprat un habitatge.

La Constitució reconeix la propietat privada i la inviolabilitat del domicili i, malgrat això, recuperar un habitatge okupat pot convertir-se en un viacrucis.

Sense entrar en trames legals, la recuperació hauria de ser tan simple com presentar la denúncia, la nota registrada de propietat i automàtica invalidació de qualsevol contracte no formalitzat pel propietari. I per descomptat, amb despeses a càrrec de l’okupant o de l’Administració.

Els polítics que no ho vegin així, en comptes de mirar cap a un altre costat i traslladar el problema, que els tinguin a casa seua. Quants habitatges socials s’han construït a Lleida en els últims trenta anys? Okupen els habitatges il·legalment, ara els empadronarem (ells i nosaltres al mateix domicili), demà els pagarem els serveis que utilitzen, i més endavant, els podem convertir en copropietaris. Fins i tot podem celebrar junts el sopar de Nadal. La propietat privada és sagrada i no es toca. O resolen el problema o haurem d’actuar nosaltres. Ja n’estem farts.