La precarietat de les dones més enllà de la feina

SR. DIRECTOR:

Imagineu que heu treballat més de 35 anys, els darrers vint en dues empreses de neteja a temps parcial. Ara imagineu que us poseu malaltes (sí, és clar, parlem d’una dona) perquè les mans ja no tenen força per escórrer les baietes, ni els braços la força per arrossegar els cubells, ni l’esquena es pot doblegar igual que abans i et quedes enganxada cada cop que fas un esforç.

Després d’un any de baixa, una de les empreses t’acomiada sense motiu i passa prop d’un any fins a tenir la resolució judicial que et dona la raó. Passats 18 mesos de baixa et deneguen la incapacitat permanent perquè, segons qui ho havia de decidir, no estàs prou malalta per tenir-hi dret. Ara imagineu que, quan vau a sol·licitar la prestació d’atur, us la van denegar perquè la vas presentar fora de termini (quan la volies demanar no et van deixar perquè estaves de baixa i estaves pendent d’una sentència judicial per acomiadament improcedent). L’altra empresa per a la qual treballaves arriba a un acord amb tu i també t’acomiada, atès que les dues parts sou conscients que ja no pots fer la feina per a la qual estaves contractada.

Et concedeixen la prestació d’atur corresponent a aquesta segona empresa i tens la sort (?) de cobrar 27 euros al mes (al mes!) de prestació. I ara imagineu que teniu 62 anys i evidentment la vostra salut no millora i creieu que no podreu tornar a treballar, per tant, decidiu que potser us podríeu jubilar anticipadament en complir els 63. Quina sorpresa!

No tens dret a jubilar-te anticipadament perquè no compleixes els requisits: no tots els anys cotitzats et compten perquè eren a temps parcial i, a més, com que cotitzaves una quantitat petita, no arribes a la pensió mínima. Hauràs d’esperar a l’edat de jubilació, que t’allarguen fins als 66 anys i 9 mesos. Bé, ja que no et pots jubilar, demanes l’ajut per a majors de 52 anys per tal de cotitzar una mica fins a l’edat de jubilació i cobrar una mica més de 27 euros. Segona gran sorpresa! Tampoc no hi tens dret perquè no has esgotat la prestació d’atur (recordeu que només la tens concedida per l’empresa que et tenia menys hores contractada i per la qual cobres 27 euros) i com que no havies demanat mai res, tens el màxim de temps (2 anys). Quina sort! I ara imagineu què pot pensar aquesta dona que ha treballat tota la vida on ha pogut, que no ha demanat mai cap subsidi i que, quan el necessita, es troba totes les portes tancades? De què ha de menjar si no té un entorn familiar estable? No hi ha dret.

Demanaria que les administracions tinguessin una mica d’humanitat. I, sense voler entrar en demagògies, que valoressin una mica més les persones d’aquí, que sempre han fet el que calia i ara no tenen cap ajut quan els fa falta. De veritat que no es pot concedir el subsidi, almenys per la quantitat que excedeixi de l’import de la prestació? És millor obligar una persona que ha treballat sempre mentre ha tingut salut per fer-ho a anar a demanar caritat? Ajuts per a aliments o similars? De debò que el sistema deixa totes aquestes persones de banda? Posem-hi remei, si us plau, i no condemnem a la misèria una part de la població que sempre ha estat menystinguda pel fet de ser dones i tenir feines poc qualificades.