La llança d'en Mandoni

SR. DIRECTOR:

Fa uns quants anys que una bretolada va desposseir de la seva llança el conjunt escultòric que presideix l’entrada històrica a la ciutat de Lleida denominat com a Indíbil i Mandoni, en honor dels cabdills ilergetes que es van enfrontar amb el poder imperial de Roma, malgrat que l’obra inicial no els estava dedicada.

Ara, després d’una temporada llarga sense reparar la malifeta, fa uns dies s’ha retirat tota l’escultura per, com se’ns ha informat, restituir la llança. Mentrestant ens hem quedat orfes momentanis de l’estàtua.

I això és decebedor, donat que la ciutat no es prodiga gaire en monuments escultòrics com altres ciutats de similar importància o fins i tot més petites.

Enveja em produeix la població d’Almacelles de la nostra comarca, farcida d’escultures, especialment a l’espai del parc d’Europa i la rambla de la Il·lustració.

Tanmateix, a Lleida, d’antuvi, només em ve en ment, a part de l’escultura en referència, la dedicada al Dr. Roca Florejacs, al mestre Pau Casals, a Enric Granados, a les escales del turó, i les poques dels Camps Elisis, a banda d’algunes d’estètica més moderna i també respectables, com ara la dels pagesos, la dels gegants o els monuments per a les víctimes del bombardeig del Liceu Escolar. Cal dir que, a més a més, hi ha uns quants busts dedicats a la Dra. Martina Castells, al Dr. Alexander Fleming, a Miquel de Cervantes, a Salvador Allende i al president màrtir Lluís Companys, que pateixen un greu problema: les seves petites dimensions i unes peanyes insignificants, i per la qual cosa massa accessibles i molt susceptibles de sofrir bretolades i agressions com passa habitualment en la del nostre president, per a la qual seria necessària alguna actuació per protegir-la i dignificar-la.

Hi haurà qui dirà que això són minúcies que manquen d’importància i cal atendre altres assumptes molt més prioritaris, i més ara, atesa l’actual crisi social i econòmica i amb la situació de pandèmia i esgotament moral que patim, però crec que, sense oblidar l’ètica, no podem menystenir l’estètica, ja que les ciutats queden dignificades també per la seva aparença i els espais públics cal ornamentar-los.

Les escultures, amb la jardineria, afavoreixen una imatge d’una ciutat culta i civilitzada, que d’això anem molt mancats. Altrament, si més no, espero que no s’endarrereixi gaire la reposició d’Indíbil i Mandoni amb la seva llança, com a postal de benvinguda a Lleida per mostrar l’esperit de trencar cadenes i llibertat que sempre ens han definit com a poble.