La padrina ja no pot entrar al banc

SR. DIRECTOR:

Amics (incloc aquí tots els gèneres), hi ha una imatge impactant i ja consolidada des de fa uns anys, agreujada ara amb la pandèmia. Estic parlant de les cues endèmiques fora de les entitats bancàries. Tot i assumint que el camí cap a la digitalització ja no té retorn, amb la conseqüent i inexorable reducció de personal, cal visualitzar quines persones en són les més afectades. Doncs, efectivament, les de més edat, les més vulnerables; en resum, les persones amb menys valor afegit.

Dit això, la trista imatge a què em refereixo es produeix, preferentment, en aquests nous bancs, anomenats store, i que comencen a proliferar arreu. Ben aviat serà el paisatge que tots ens trobarem. Aquests stores més que bancs semblen botigues modernes amb grans aparadors, cotxes exposats, format i mobiliari de cafeteria hipster, cafè ofert, per suposat!, i una recepció a l’entrada, estil restaurant de nivell, on es fa el cribratge.

Però, i fora? Doncs el que veiem, cues de gent, a la intempèrie, suportant el clima extrem que tenim aquí. I per què són majoritàriament gent gran? Perquè és el segment de clientela poc o gens avesada amb al món digital. En gran part, ja no passen el filtre de la recepció: demanen codis de targetes, duplicats de rebuts, actualitzar llibretes, etc., i són adreçats cap als caixers externs o interns; això sí, acompanyats per personal atent, sovint externalitzat i sense gaire formació bancària, només la necessària per la operativa electrònica. En fi, tornant a l’inici, millorem molt l’estètica pels que aporten negoci productiu i perdem l’ètica pel camí. Realment és vergonyós, ignominiós, indecent, és... la banca.