Berlanga al cementiri de Lleida

SR. DIRECTOR:

No hi ha dubte que Berlanga segueix viu o, com a mínim, el seu esperit. Fins i tot un tema tan seriós com la mort pot arribar a adquirir tints surrealistes. Aquí va la història. Aquest diumenge es concentra un grup de més de 30 veïns a la porta del cementiri per assistir a les exèquies d’un amic, l’inici de les quals estava previst per a les 11.30. Passa el temps i la gent comença a impacientar-se: ni rastre del seguici oficial. Arriba un cotxe fúnebre i la gent es tranquil·litza una mica.

El personal segueix el vehicle, que entra en una mena de magatzem, però ningú surt a informar de res.

Segueix passant el temps. Un home bastant empipat exclama en veu alta que allò ja passa de mida. Aleshores un dels presents pregunta a un empleat i aquest li diu que el cotxe que ha entrat no té res a veure amb el finat “perdut”. Més nerviosisme (per cert, parlant de personal fúnebre, permeteu-me un petit parèntesi que no té a veure amb aquesta pel·lícula: recordo un funeral en el qual, abans de la cerimònia, va sonar el telèfon del conductor del cotxe fúnebre.

Endevineu quina melodia utilitzava? Doncs sí, la de La muerte tenía un precio. Berlanga agermanat amb Morricone!) Però seguim amb la història. Tot d’una apareix un mossèn, que atén els membres del grup i fins i tot els acompanya fins al lloc de l’enterrament. I aleshores arriba la sorpresa: l’acte ja ha finalitzat! (O dit d’una altra manera, van arribar a misses dites, tot i que no es tractava pròpiament d’una missa). I vet aquí l’argument: sembla que el capellà tenia pressa i, en presència d’un altre grup d’assistents, va matar el tema (perdó per l’expressió) per la via ràpida i va iniciar les exèquies abans d’hora.

No us podeu imaginar la decepció dels amics, que es van quedar amb un pam de nas i no van poder ni acomiadar-se del difunt com –diguem-ho així– Déu mana. L’escena sembla treta d’un film del director de Plácido, però és ben real.

Crec que estarem d’acord que una situació com aquesta requereix sensibilitat, empatia i, no cal dir-ho, rigor en el compliment dels horaris establerts.