Covid, un any després

SR. DIRECTOR:

Les primeres alarmes sobre una possible nova pandèmia van començar a sonar a finals de desembre del 2019. Amb data 11 de març l’OMS declara que la Covid podia considerar-se una pandèmia. I és el dia 14 del mateix mes quan es decreta l’estat d’alarma i es produeix el confinament de la nostra població.

Ningú estava preparat per un cop d’aquestes característiques. Qui ens havia de dir que la Covid passaria a formar part d’una de les 10 pandèmies més letals de la història de la humanitat! La sida havia estat l’última gran crisi sanitària del segle XX. Tot i que les epidèmies ja no són forces incontrolables de la natura, les mesures que s’han adoptat han modificat profundament les nostres vides. Se’ns fa feixuc mantenir la distància social entre éssers estimats, però gràcies a internet podem mantenir les relacions socials i els més grans han accelerat l’aprenentatge de l’ús de les xarxes.

Un altra novetat ha estat el concepte de grups bombolla, amb els quals reduïm els contactes i evitem riscos innecessaris. El cert és que tota aquesta incertesa, col·lapse i sacrifici ens ha fet valorar la vida des d’una altra perspectiva. Encara avui m’emociono al recordar els aplaudiments diaris al personal sanitari o les cançons que ens dedicaven als veïns i veïnes un grup d’estudiants universitaris que vivien a prop.

Un any després, crec sincerament que aquells aplaudiments es van quedar curts, que havien d’arribar també a totes les persones voluntàries que han invertit hores a fabricar EPI casolans o les que van invertir en tones d’imaginació preparant activitats i accions que ens fessin més agradables els dies de confinament. També pels treballadors i treballadores de supermercats o farmàcies, tot aquell personal essencial que ha estat al peu del canó quan més ho hem necessitat. I no oblidem tots els infants, nens i nenes que de cop es van veure també tancats a casa i van fer una demostració d’esforç i responsabilitat.

Des d’aquí el meu petit homenatge a tots ells i elles! Hem fet del teletreball la nostra rutina i de les mascaretes, guants i gel hidroalcohòlic els nostres imprescindibles. Del virus n’hem estat aprenent, tot i que continua sent un repte com enfrontar-s’hi, així que hem de fer de la resiliència el nostre lema; adaptar-se és sobreviure.

La Covid ha evidenciat la necessitat d’exigir més finançament per la sanitat pública, que ha estat la que ha salvat vides. I si mirem endavant, a l’horitzó ja es veuen les vacunes per a tothom. Desitjo que en un futur no massa llunyà la responsabilitat, els sacrificis fets i les lliçons apreses ens serviran, sens dubte, per fer que aquesta nova normalitat sigui un capítol més superat.