Incivisme

SR. DIRECTOR: La canalització del riu Segre s’ha convertit en un lloc de celebracions massives de botellots que fan anar de corcoll el veïnatge pel soroll que provoquen. L’alcalde de Lleida, Miquel Pueyo, ha dit: “No són admissibles els botellots que converteixen aquest espai en un abocador i suposen un risc per la salut en la situació actual, a més de nombroses molèsties al veïnat.

Però només amb actuacions policials no podem combatre aquest tipus de comportaments, cal que tothom hi posi de la seva part i tingui un comportament més cívic.” Pere Ferran, director dels Mossos, arran del macrobotellot que es va celebrar en el campus de la Universitat Autònoma de Barcelona el passat cap de setmana, va emfasitzar: “El que hem de fer és molta pedagogia.”

Amb tot i això, és molt curiós que la secció Privat del diari SEGRE del passat 18 de setembre publiqui un comentari que porta per títol Pedagogia urbana, que amb poc èxit diu: “Ahir vam veure com dues noies joves anaven pujades al mateix patinet, circulaven per una vorera estreta en un carrer a prop de la rambla Ferran i a més anaven sense casc. Van tenir la mala sort de passar per davant d’un urbà amb qui gairebé xoquen, i la bona, que l’agent era partidari de la pedagogia. Les va parar, els va explicar les infraccions que cometien i que era perillós que anessin dos al patinet i sense casc i les va deixar anar. L’agent va seguir la ronda i les noies no van tardar ni cinc minuts a tornar a passar de la mateixa forma.”

El civisme que defensa l’alcalde i la pedagogia manifestada per l’agent no han funcionat. D’entre molts proverbis en transcric dos. “Corregeix el teu fill mentre hi ha esperança, però no deixis que la teva ànima s’irriti fins a matar-lo” (Proverbis 19:18). “El bastó i la correcció donen saviesa, però el noi consentit és la vergonya de la seva mare” (Proverbis 29:15). La pedagogia i el civisme s’han de començar a aplicar a casa. És responsabilitat dels pares disciplinar els fills des del naixement. La pedagogia sense disciplina no funciona. Tenir fills és una cosa. Els animals en tenen. Els pares no s’han d’assemblar als animals. Educar els fills com cal n’és una altra. Educar requereix vocació i constància. Tenir objectius i perseverança sense defallir.

Hi ha molts pares, malauradament, que han abandonat les seves responsabilitats educadores i no es preocupen de posar límits als extraviaments que comencen a manifestar-se en els nadons tan aviat com veuen la llum del sol. Per desídia dels pares, els “angelets” es converteixen en petits dictadors que amarguen els pares. El seu comportament no desitjat es trasllada a l’escola i fa insuportable les vides dels seus companys amb els seus abraonaments i el seu narcisisme exagerat. Quan comencen a emancipar-se amplien els límits del seu mal comportament.

El que va començar sent un problema domèstic es converteix en un problema social. Arribat aquest punt, les autoritats no poden restar passives. Han d’actuar com a tals. “Que tothom se sotmeti a les autoritats superiors, perquè els governants no han de fer por a les bones accions, sinó a les dolentes. Vols no haver de tenir por de l’autoritat? Fes el bé, i en tindràs lloança: perquè és un servidor de Déu per al teu bé. Però si fas el mal, tingues por, perquè no és en va que porta l’espasa, perquè és un servidor de Déu, un venjador per castigar els qui fan el mal. Per això, cal sotmetre’s no sols per causa del càstig, sinó també per motiu de consciència” (Romans 13:1-5). L’obediència a les autoritats civils no ha de ser motivada per la por sinó per obediència a la voluntat de Déu, que és qui els ha donat l’autoritat.

Aquesta és la causa de la incivilitat: si no hi ha Déu no hi ha autoritat. Si no actuen amb justícia en el seu dia hauran de respondre a qui els ha atorgat l’autoritat. Els alcaldes, com a caps de les policies locals, tenen l’obligació de perseguir els delictes que es cometen als seus municipis i els jutges castigar-los proporcionalment