Agraïment

SR. DIRECTOR: Em plau enviar-li aquestes ratlles per tal de fer palès públicament el meu agraïment pel tracte rebut pel personal de la Seguretat Social, tant pel que fa al CAP 1r de Maig, en especial el Dr. Montenegro i M. Jové infermera, com a l’Hospital Universitari Arnau de Vilanova, on des de fa molt de temps que m’arrossego pel Departament de Nefrologia i Clínica del Dolor, he observat que el personal, lluny d’abaixar la guàrdia per la maleïda pandèmia ans al contrari, ha redoblat el seu interès a guarir la gent.

En general els pacients agraïm el seu esforç amb un tarannà més amable que antany. Dit el que antecedeix, prego poder manifestar el tracte tan especial que he rebut, els dies 16 i 17 de setembre, després d’haver estat intervingut de dos tumors malignes detectats a Dermatologia, i com aquell equip de personal em van treure la por del cos per a ser operat d’aquells aparentment inofensius melanomes. Als pocs dies vaig rebre la notificació que a Radiologia m’havien de fer un TAC, per tal de, a la vista del meu historial mèdic, esbrinar què passava amb la insuficiència renal, complicada amb una diabetis i dues caigudes al carrer amb fractura del mal·lèol d’un peu, dues fissures d’espatlla i trencament de 4 tendons.

Reconec que no soc gens valent! Ja de petit tenia por a les bates blanques. Quan m’han de fer unes senzilles anàlisis de sang, no em troben les venes. Amb aquesta por vaig entrar a la sala de Radiologia TAC. La infermera responsable de la sala ho va notar i començà a parlar-me en un accent per a mi conegut i familiar. Vaig preguntar-li d’on era. “De Monzón, del barri de la Nitro.” Sorprès, vaig fer un salt! Perquè tot i no ser fill de Monzón, me’n considero, al temps que li deia: “De Monzón també soc jo.”

Del barri de Santo Domingo. Carrer Peno, casa 3... parlant amb María José Goffi, i les dos persones somrients que hi havia a la sala, vam aparcar la conversa per a després dels quatre TAC que m’havien de fer. Una veu amb accent sud-americà ordenava “Quédese quieto. Inspire y contenga el aire en los pulmones...” De tornada, m’esperaven 7 h a l’Hospital de Dia, hores que se’m feren curtes, perquè des del box 13 tenia a la vista el formós espectacle de com un grup de persones, professionals que sentien la seua professió i coneixements entregats al servei de la gent malalta, formaven un sensacional equip en tot moment amb amabilitat, amb les paraules escaients, la rialla, uns ulls que parlaven i unes mans que només volien ajudar-te. No importa l’ordre ni el càrrec laboral que tenien al treball. Des del box 13 contemplava, admirava i valorava la tasca d’aquell equip: Miguel, Nuri, Montse, Ramon, Montserrat i Nati.

Gràcies per l’estima a la professió, autèntica virtut que es transforma amb afecte als malalts. Gràcies mil i moltes més, perquè amb sanitaris com vosaltres ens en sortirem, de la pandèmia. Jo ja tinc 87 anys. Una cosina germana meva, na Teresa Castro Navarra, va morir a Saragossa aquest estiu als 102 anys. M’agradaria viure com ella, i morir a Lleida on vaig arribar l’any 1939, ja que soc el darrer cosí germà que resta viu dels 8 que érem. Amb joia i orgull soc el mestre fanaler viu de Sant Jaume més antic.

Que la llum de l’Apòstol il·lumini els darrers passos de la meua vida. Aprofito l’avinentesa per a saludar els 1.250 alumnes d’abans del Covid de les Aules d’Extensió Universitària de Lleida per a la Gent Gran. Ànims, que aviat ens retrobarem altre cop si Déu vol. Agraint d’antuvi la publicació, m’acomiado felicitant el diari SEGRE