Conforama i l'alcalde de Lleida

Sr. Director: El 2 de setembre passat una empresa privada (Conforama) va obrir les portes a la nostra ciutat. Més enllà del nom, és una cosa que succeeix cada dia. L’economia és una foto dinàmica, i al mig d’ella centenars d’emprenedors empesos per la iniciativa privada aspiren a prosperar obrint nous centres de negoci, alguns de nou encuny, molts d’altres que busquen ampliar els seus horitzons de venda. Empreses més grans o més petites, familiars, o enormes centres de distribució, mouen les fitxes cada dia a favor de les seues respectives estratègies de creixement o d’il·lusió comercial. Obrir un negoci no hauria de ser (en un món ideal) un motiu de gresca col·lectiva, sinó més aviat un prudent símptoma de bona salut econòmica particular que repercuteix en la resta de proïsme (competidors) o finals consumidors anònims.

El que no hauria de ser material fotoperiodístic ni que recullin diaris ni cròniques globals, és l’assistència de l’alcalde de la ciutat (en teoria àrbitre neutral i bon gestor dels ciutadans que li paguen el sou) posicionant-se de solemnitat en aquest acte d’obertura d’un negoci privat. Tots sabem que als polítics, als bons, als dolents, als mediocres, als més encertats, a tots, també als polítics carronyaires, els encanta més una foto i el postureig que a un babau un llapis. Suposo que per això, per aquesta mateixa raó aquest distingit senyor era allà. Bé, ell i part de la seua cohort de mantinguts consistorials gastant hores d’un dijous que hauria de ser laboral. Suposo que si l’il·lustre paer en cap m’estigués llegint s’afanyaria a respondre’m sobre el que aporta una gran empresa a la ciutat, dels 50 llocs de treball que suposa aquest nou ens comercial, del que suposa econòmicament... bla bla bla.

I començaria a recitar-me algun capítol de manual. I suposo que mentre es dedica a endollar la verborrea en l’ús d’un bon representant de l’alta política, s’oblidarà dels centenars de negocis familiars (sector comerç) a qui aquest ajuntament no ha rigut ni una gràcia tot oblidant-se’n fins avui. Uns eixos comercials de la ciutat que agonitzen, una infinitat de projectes familiars que les passen canutes amb unes càrregues fiscals i de despesa que fan inviable qualsevol horitzó de prosperitat, menystinguts per aquest alcalde i tants rosegaaltars que se n’han oblidat amb el pitjor reconegut dels menyspreus: fer veure que no existeixen, la ignorància, la manca de tot afecte.

Fa nou anys la nostra empresa va celebrar el centenari de la seua fundació. Quatre generacions de 100 anys d’activitat. 100 anys d’esforç, il·lusió, decepcions i nous afanys. 100 anys formant part de l’skyline de la nostra ciutat. No recordo que cap polític, cap, ni els de pa sucat amb oli ni el més formidable del lloc, passessin per allà. I com a aquest que us escriu, a tants altres anònims petits, mitjans empresaris o autònoms que fan del seu dia a dia el sentit que empeny la il·lusió per un negoci, i que mai no han sentit el més mínim gest per part dels nostres representants.

El 2 de setembre passat, Berlanga ens delectava des del cel amb una extensió d’aquells capítols cinematogràfics que encara avui continuen sent una editorial de l’estultícia política global. El nou episodi va tenir la localització de Lleida. Puc entendre que el senyor alcalde i tota la seua plèiade d’alletats de sou públic no tenen ni idea del que és un compte de resultats, del que significa en una petita empresa aixecar una persiana i acomiadar-se del dia amb l’emoció o el desassossec del demà. Puc entendre que cap dels nostres representants municipals no tenen ni remota idea del que significa obrir un negoci i lluitar per tirar-lo endavant... i segurament per això, puc entendre que els va poder més la foto i la passejada en la inauguració de Conforama, que tot el respecte que es mereixen aquests centenars de negocis anònims, que no ha visitat i pels quals no s’ha interessat en la vida.

Puc entendre que en l’època del postureig i els gestos sense recorregut, a la política municipal li interessi més la creació d’un institut per als drets de l’escopinya africana o la promoció de les cultures precolombines del Machu Pichu, que la cura dels seus conciutadans i del respecte que aquests i els seus negocis mereixen. Però entenguin de la desafecció i emprenyament de qui els escriu, perquè creguin-me, el meu neguit el redacto amb un sentiment que segur van poder sentir com a seu molts dels seus conciutadans. Els meus millors desitjos per a Conforama, molta sort per a tota empresa que aspiri a llaurar-se un esdevenir millor... La millor de les fortunes per als seus proveïdors, clients i sobretots per als seus treballadors. Però el pitjor dels futurs per a la mala política i els seus pèssims representants. De cor, que així sigui.