Les voreres de Lleida
CARTA AL DIRECTOR
SR. DIRECTOR: Arran d’una caiguda que ha tingut la meva esposa, estem obligats a desplaçar-nos en cadira de rodes. Una cadira que condueixo jo mateix. Fa molt temps que he detectat que una gran quantitat de rajoles de les voreres tenen llibertat de moviment i, especialment quan plou, generen esquitxades constants. Però mai fins ara no he estat conscient que quan dic “una gran quantitat” em quedo molt curt.
Dia a dia, mentre manejo la cadira de rodes, puc constatar els sots enormes que hi ha a les voreres. No exagero, em quedo curt, molt curt. Per aquest motiu, convido el senyor Pueyo, alcalde de la nostra ciutat, a fer un passeig assegut en una fusta amb coixinets, com les que ens construíem en la meva infància, perquè s’adoni de l’estat lamentable en què es troben les nostres voreres.
De ben segur que, un cop acabat el trajecte, tindria les natges plenes de butllofes i potser llavors prendria alguna mesura per solucionar el tema.
Em sento avergonyit de l’estat actual de la nostra ciutat. Enumero la realitat: voreres amb excrements d’animals per tot arreu, cantonades plenes d’orina dels gossos, una quantitat enorme d’arbres que s’han assecat, arrencat o mort i que no han estat replantats, jardins que s’assemblen més a una jungla i que ja no adornen els nostres carrers i places, escombraries al costat dels contenidors perquè estan plens i un llarg etcètera.
La llista seria interminable. Senyor Pueyo, senzillament fent un passeig per la ciutat pot adonar-se de com de deixada i bruta està Lleida. Li dic això, senyor alcalde, perquè fa molt temps que es publiquen escrits al diari amb queixes similars a les que detallo i no veig que se solucionin. Desídia, incompetència, arrogància, menfotisme? És inconcebible que la màxima autoritat local tanqui l’orella i practiqui ceguesa selectiva en tants assumptes elementals. No m’imagino el nostre paer caminant pel passadís de casa seva sobre rajoles movedisses sense que s’afanyi a reparar-les. És vergonyós, senyor Pueyo. Senyor director, moltes gràcies per permetre’m esplaiar-me.
