El preu d'arribar als 80 anys
SR. DIRECTOR: María Victoria, actriu i ballarina durant la seua joventut (anys cinquanta), professora de dansa durant el seu matrimoni (des dels anys setanta fins fa quatre anys), pintora, escultora, escriptora. Amb seixanta anys va estudiar cursos de disseny per ordinador per poder escriure llibres educatius sobre l’Escola Bolera.
Té publicats tres llibres de dansa i, quan estava escrivint el quart llibre, va tenir un ictus cerebral que li va paralitzar tot el costat dret del cos. La seua vida canvia. Però no es rendeix, cada dia lluita per aixecar-se i recórrer caminant el passadís de casa que la porta del dormitori a la sala d’estar. És un gran exemple.
El problema de María Victoria és la falta de suport i ajuda que va tenir en els primers mesos de l’ictus. I quin és el problema? L’edat. Sembla que les persones amb més de vuitanta anys no tenen dret a recuperar-se i tenir qualitat de vida. Si la meua mare ha volgut una teràpia, ha hagut d’estar ingressada en un hospital privat i pagant gairebé 7.000 euros al mes per poder recuperar-se. El que passa és que ja feia més d’un any que no tenia l’atenció necessària i no es va recuperar gaire, a més que la rehabilitació tampoc va ser la millor del món, malgrat el cost.
Per què una dona emprenedora, que ha fet molt bé a la societat i a la cultura, no té dret a una rehabilitació? A més de vendre la seua casa, ha de perdre la il·lusió per viure? Crec que hauríem de reflexionar sobre el que fem amb la nostra gent gran, i més després de com han passat la pandèmia i de com s’han vist afectats. Tots arribarem a aquesta edat i recollirem el que hem sembrat.