Homenatge a la Joana i al Josep de Sant Guim

SR. DIRECTOR: Escric aquestes ratlles per fer el meu homenatge a la Joana de cal Fuster i al Josep de cal Manjo. Tant la Joana com el Josep han estat dues persones molt importants dins del nostre poble i del nostre pessebre, i que ens han deixat al llarg d’aquest any 2021. A vegades a la vida et trobes amb persones que passen sense fer soroll, però deixen una forta empremta, i la Joana i el Josep eren així. Van passar sense fer soroll però omplint l’interior de cadascú de nosaltres.

Des de sempre m’he estimat molt la Joana i el Josep. I què us puc dir de la Joana i del Josep? Persones amables, generoses, les primeres en tot, enamorades de Sant Guim de la Plana, de la seva gent i del seu pessebre; amb el seu caràcter, és clar, de la mateixa manera que qualsevol de nosaltres. Recordo quan el meu germà, quan era més jove, anava a cal Fuster els dissabtes a fer el cafè. Jo, també, sempre que podia hi anava amb ell. Amb la Joana i el Josep parlàvem de tot, ja que eren uns grans conversadors.

He tingut la gran sort de conviure la major part de la meva vida amb la Joana i el Josep. Per a mi, la Joana era un àngel a la Terra, ajudava tota la gent del poble que li demanava: posant-los injeccions, curant-los ferides i cops i tot el que necessitessin, sense demanar mai res a canvi i sense tenir mai un no per a ningú. Anava a cal Fuster a posar-me injeccions, i la veritat és que, quan la Joana obria la porta, amb aquell somriure, i em deia “endavant”, ja se m’havia passat la meitat del mal.

L’última vegada que la vaig veure va ser a la consulta del metge, aquí a Sant Guim. Al sortir parlava amb la Magdalena de cal Trescents i em va dir:

–On vas tan de pressa? Espera’t home!, que parlarem una mica. No veus que no ens veiem mai?

De cop i volta, el temps es va aturar; poc importaven els minuts, volia gaudir de les seves paraules i també de la seva companyia. M’ensenyava amb el mòbil fotografies de les seves filles. Com n’estava d’orgullosa, de les seves filles! Va ser l’última vegada que la vaig veure.

Una de les persones que pot ser, després dels meus pares, més coses m’han ensenyat ha estat el Josep. Avui, encara, he sortit al balcó de casa. Hi veig l’arc que vàrem fer tots dos per al pessebre. Gràcies, Josep, per la teva bondat! Mai una paraula més alta que l’altra i, igual que la Joana, ajudava tothom sense demanar res a canvi i sense tenir mai un no per a ningú.

Gràcies per la teva paciència i també per la teva tossuderia, quan m’ensenyaves com fer les parets que avui encara continuo fent per al recorregut del pessebre. Moltes vegades, a les nits d’estiu m’assec a la terrassa de casa i miro els estels. Hi ha dos estels que brillen per damunt dels altres, i de ben segur que són la Joana i el Josep