Perdre bou i esquelles

SR. DIRECTOR: Heus ací una dita que equival a perdre-ho tot. No voldria que cap lector pensés que m’he begut l’enteniment. Si més no pel fet que no fa ni 10 dies que hem encetat l’any i hom pugui entreveure’s que em deixo portar per tons pessimistes. Ben lluny del que penso. Essent realista en base a les notícies que llegeixo i a la percepció de l’entorn, dedueixo que hi ha molt desgavell arreu... Amb el greuge afegit que la pandèmia encara fa per emmerdar més la troca. És ací que vull carregar, de bell nou, contra la classe dirigent. Em pregunto si saben on tenen la mà dreta. O tal vegada tan sols es contemplen el seu melic. Altrament no entenc com fan les coses tan matusserament. I com s’envaneixen d’una gestió política, econòmica i social francament nefasta. Tant a Madrid com a ací.

La inflació està ben desbocada. Amb un índex mai vist al llarg de tres dècades. El preu de l’energia elèctrica és pels núvols, mentre el govern està de braços creuats. La unitat territorial del país i la invocació constant a l’esperit de la Constitució sonen a una música celestial horripilant. A banda que això sí que ara no toca. Les urgències són unes altres i no passen precisament pels paràmetres de la macroeconomia. Tampoc per l’al·lusió constant a la cantarella del “ho tornarem a fer”... O que estiguem tranquils perquè ja hem aprovat els pressupostos.

Prou d’orgues desafinats! L’adagi ja ens prevé que “més val perdre que més perdre”. Amb el benentès que no és pas que les coses reculin a poc a poc. Allò que solem referir amb el refrany del “a cada bugada es perd un llençol”. Al cap i a la fi, alhora podem “perdre dents i queixals. Bous i bestiar. Barca i bolig. Cavall i cavaller. Fins i tot, el coll de la camisa”. En resum, podem arribar a perdre-ho tot... Mentre que els equips d’en Sánchez i n’Aragonès van fardant de corbata. Per què no suspenen, per exemple, les lligues de futbol i bàsquet? Primer de tot, abans de tantes cabòries, menys rodes de premsa i més clavar colzes efectius! No fos cas que “perdem l’oremus i la clau del cul”. Vaja!

Tant per tant, tant se val que encara ho pinti més negre: que defugin “fer el negoci de Robert amb les cabres”. Diuen que “en donava dues de negres per una de blanca”. Anem bé per anar a Sants!