La Montse

SR. DIRECTOR:

No és fàcil assumir un diagnòstic de càncer amb mal pronòstic. Però, tal com diu la psiquiatra Marian Rojas, “és més important conèixer la persona que té la malaltia, que enfocar-se únicament en la malaltia del pacient”. I en el cas de la nostra mare així va ser. Ella en cap moment va perdre el bon humor ni va desesperar, i no pas perquè no fos conscient del procés, sinó que el seu tarannà va prevaldre en tot moment. De fet, ens animava a la família i amics per tal de fer més portadora la situació. Ella, tan consentidora i cuidant de tots, just quan més necessitava que la mimessin.

I és que a la nostra mare no li ha calgut fer mai cap voluntariat per ajudar més enllà de la família, amics o coneguts. Sempre s’ha desviscut per donar un cop de mà, un savi consell en el moment oportú i, sobretot, per fer veure la part més pragmàtica dels problemes.

Són incomptables les mostres d’afecte que rebem aquests dies quan ens expliqueu a la família les anècdotes viscudes amb ella, i la veritat és que ens ajuden molt a entendre que la Montse era molt especial per a nosaltres, però també ho era per als seus amics.

No tenim paraules per poder agrair l’escalf en aquests moments tan durs, perquè, tot i saber que el desenllaç podia esdevenir prompte, sempre és massa aviat.

Que bo seria poder treballar psicològicament la mort com a part de la vida, intentar normalitzar-la, perquè mai va bé parlar-ne, però sempre arriba i, massa vegades, inesperadament. Ens ajudaria a viure-la més intensament, no deixant passar els dies, sinó esprement-los des de l’amor i el respecte. Perquè, a la fi, el que ens emportem són les experiències i l’afecte.

Està clar que la vida continua, però tu ens l’has fet tan fàcil que ara ens costa imaginar-la sense tenir-te al nostre costat. Diuen que les persones només moren quan se’ls oblida i això no passarà mai amb tu, mama. T’estimem i et trobem molt a faltar.