La jubilació

SR. DIRECTOR:

Per moltes fantasies que es puguin comptar i les quantitats de paraules que s’utilitzin per suavitzar l’impacte que representa, passar a la tercera edat, quan una persona es jubila, és com si es baixés a segona divisió, i el que consola, si és que hi pot haver consol, és que aquesta circumstància ens toca a tots i no hi ha accions de favoritisme per a ningú, les influències no existeixen en absolut per aturar la decadència. En fi...

Els que pertanyem a la generació de la postguerra recordem aquells temps com si fos ahir. Vam començar a l’escola, que va ser com si fos la presentació en societat. Una enciclopèdia elemental, una llibreta, un llapis i una fulla d’afaitar vella per fer punta. Res més.

Portàvem roba de pocs diners, però neta; ningú no anava tacat. S’havia perdut el poc que teníem, però la dignitat que caracteritzava els nostres majors no es va perdre mai. A l’escola, hi anàvem contents, passant per uns carrers plens de fang a l’hivern i de pols a l’estiu. Mirant amb tristesa les cases enderrocades per les bombes.

Berenàvem un tros de pa i una xocolata de dubtosa qualitat i ho trobàvem tot molt bo. Jugàvem a futbol amb pilotes de drap i la major part de nosaltres portàvem els pantalons apedaçats. Però no sentíem vergonya, sinó orgull al veure l’esforç que feien els nostres pares. Les dificultats continuaven i els temps de l’escola ja havien passat. Ara treballàvem al camp que amb esforços sobrehumans; anàvem guanyant terreny a la misèria. En la dècada dels cinquanta, alguns nois i noies ja van estudiar. La fugida de la gent del camp cap a les ciutats ja havia començat i continua...

Però a la dècada dels setanta, quan ja teníem molts anys, va venir el canvi. L’anhelàvem, i quan vaig veure a la festa el Sr. Valéry Giscard D’Estaing, vaig pensar que realment ja érem demòcrates.