Hauries d'aprimar-te una mica...

Sr. Director: Tinc encara present l’olor de les garrofes i la frescor dels vespres d’estiu a la plaça del poble dels meus avis al Baix Camp, picotejant avellanes torrades amb traguets de moscatell en companyia de l’escamot format per les amigues de la meva àvia, ben assegudes a les cadires de bova que cadascuna duia de casa. Una d’elles, la senyora Baudilia, sovint m’alliçonava i, ves per on, m’ha vingut a la memòria un dels seus consells: “Fill meu, casa’t amb algú que cuini bé. Amb el temps l’amor s’acaba... però la gana, mai.” Coneixem gent voluntariosa que es pren això de fer règim com si pedalés les últimes rampes del Tourmalet. Jo, més prosaic, crec que les ganes, o millor dit les temptatives, de perdre pes m’engreixen... no hi ha altra explicació. Que et vegin de bon any amb una mica de panxeta sembla que obliga tots els cunyats, cunyades i consellers in itinere a fer una diagnosi a peu de carrer amb la recepta habitual que mengis més verd i facis més exercici... i ni parlar-ne de cassoles de tros, res de paelles i altres folgances que t’obliguen a descordar el botó dels pantalons.

Són espies amoïnadors amb actituds d’aranya expectant que t’exhorten a seguir el seu dictamen pretorià amb la implícita amenaça que la propera vegada que et vegin sense evidenciar un caire famolenc –o que et segueixin els voltors– serà millor que canviïs de vorera, tret que vulguis suportar la seva dosi de depriment dany reputacional. Tot això pot ser cruel per a la gent que necessita prendre una medicació que li alenteix el metabolisme, malalts sotmesos a tractaments que provoquen gana, retenció de líquids... la llista de fàrmacs amb efectes secundaris negatius per al nostre perfil pot ser tan llarga com la poca empatia que tenen alguns.

L’art culinari busca satisfaccions immediates, però fixeu-vos que la cuina és un punt de trobada familiar en què també es guanya o perd salut. Entre olles es poden desenvolupar pensaments insòlits, escenes laterals del menú. Una mostra honorífica la tenim en els divertits comentaris de l’escriptora Agatha Christie, a qui cal reconèixer que els seus personatges tenen un savoir-faire... saben assassinar amb elegància.

Afirmava: “Els millors crims per a les meves novel·les els he pensat mentre era a la cuina... per tant aquest lloc et pot convertir en un maníac homicida.” Davant d’un plat apetitós el nostre coratge per mantenir la dieta pot passar al sobreseïment. L’Eclesiastès, atribuït al rei Salomó, ens diu que hi ha un temps per a tot: un temps per néixer i un temps per morir, un temps de callar i un temps de parlar... és el llibre en el qual apareix un dels més coneguts tòpics literaris, el carpe diem, que aconsella simplement... gaudir.

Mentre no arribin els quatre genets de l’Apocalipsi i les anàlisis clíniques facin ensenyar la poteta al nostre colesterol, reivindico el glamur dels que estem grassonets. Els panxarruts més panxacontents aconsellen, però, viure cada dia com si fos l’últim... estic segur que algun cop ho encertaran. Patir gana per perdre un parell de talles és una virtut heroica tant per l’èpica evident d’aquest sacrifici com per la seva humilitat franciscana intrínseca. Pocs valoraran la teva heroïcitat, però pobre de tu si abaixes la guàrdia i et deixes seduir per la complaença i gaudi dels tastets –sempre boníssims– d’uns incitadors caragols a la gormanda, d’aquell seràfic platet de fricandó o dels fragants fruits de la fleca tan temptadors... el bon menjar encongeix la roba