El comerç i la ciutat
SR. DIRECTOR:
Els que tenim uns anys sentim nostàlgia de la vida comercial que hi havia als nostres carrers: porta a porta un comerç, un artesà, un servei. Avui aquelles portes estan tancades. Aquells establiments permetien una economia de classe mitjana acomodada; tots aquells llocs de treball s’han perdut i els quatre que queden són símbols titànics d’una resistència que intenta sobreviure. Pocs clients entren als seus establiments; la gent compra a Amazon, a les àrees comercials, a les grans multinacionals. Però on tributen aquests grans monopolis? Tributen el que els correspondria? On tenen les seus fiscals? A Catalunya no, a Espanya tampoc. Qui els controla?, ningú, mentre que als petits se’ls fa la vida impossible.
Paguem car que ens sembli que algun article és més barat, és un caramel enverinat perquè el país es manté amb els impostos dels d’aquí. Qui paga carreteres, ferrocarrils, escoles, hospitals... són les empreses, els comerços, els artesans d’aquí, els altres tenen les seus en paradisos fiscals.
I l’administració i els polítics és com si en fessin mofa, d’aquesta realitat. Si algú vol emprendre un petit projecte, l’administració (sí, la nostra) s’hi acarnissa: la paperassa, la burocràcia, els viatges a les diferents dependències, els costos... fan desistir qualsevol intent. Qui fa botifarres, qui arregla sabates, qui atén a la barra d’un bar... no té ni capacitat econòmica, ni temps, ni facilitat per atendre totes les traves i gestions que l’administració avui exigeix. Conseqüència: tanquem els locals i tots volem ser funcionaris o polítics.
Ciutadans, acudim al petit establiment; els seus impostos sí que ens reverteixen. Administració, vetlla tota activitat local; no es pot exigir la mateixa paperassa a un petit obrador que a una gran indústria. Si el petit empresari s’ha reduït estrepitosament, si els serveis se’ns estan reduint dia a dia, potser hauríem de reivindicar el fet de reduir també estrepitosament el nombre de polítics i de funcionaris; la vaca no dona per a tant.
