Ja n'hi ha prou!

SR. DIRECTOR:

No més violència, de cap mena ni en cap context. La violència no està justificada en cap cas. Un mal endèmic de la nostra societat i del nostre dia a dia que torna a aparèixer als terrenys de futbol. Aquest cap de setmana m’han fet retornar d’una bufetada el 1998 quan vaig ser agredit per un jugador al terreny de joc durant el transcurs d’un partit de regional. El mal físic, però també la frustració i impotència que un viu en les pròpies carns és difícil de descriure. Amb aquests vint-i-cinc anys es continuen proliferant les agressions tant físiques com verbals. En aquest cas en el partit entre el Palau d’Anglesola i l’Agramunt de 2a catalana un noi de vint-i-un anys ha estat colpejat al vestidor per un jugador prèviament expulsat per una trifulga contra un adversari. Com a àrbitre és una nefasta experiència que et fa replantejar moltes coses internament, fins i tot el fet de continuar o no xiulant o malmetent una potencial carrera d’èxit, però sobretot la il·lusió i la motivació per fer una cosa que t’agrada i en la qual et sents realitzat participant com un esportista més en un magnífic esport com és el futbol. Però el que més ens hauria d’importar és qui està al costat de la víctima en aquests instants i qui restaura l’impacte emocional viscut que el podria marcar de per vida. Us ho dic jo, un mateix. Això és el que hem avançat perquè tampoc tenim la reclamada figura del psicòleg esportiu dins l’arbitratge.

Tothom pot cometre errades, jo soc el primer, però això no ens dona impunitat per utilitzar la força i l’agressió verbal o no verbal com a resposta. Us imagineu que fos el vostre fill o filla? Empatitzem amb el que està vivint la víctima? Els protocols tenen cura i es preocupen per l’agredit? Us heu aturat a pensar quin pot ser el sentiment d’un pare o una mare que presencia una agressió al seu fill o la seva filla? Tenim constància que no fer res ens fa ser còmplices davant d’aquestes situacions? Som conscients que això està passant en llocs, podríem dir, regulats políticament i esportivament. Com a pare intento inculcar als meus la impetuosa necessitat de respectar els contraris, els entrenadors i els àrbitres perquè des d’aquest rol també tenim una gran responsabilitat. Des d’aquí el meu màxim suport al meu company àrbitre i la família. Un no taxatiu a la violència, i cal denunciar-la amb majúscules. El Club de Futbol Agramunt no va dubtar a expulsar el jugador del Club poques hores després, i és un primer pas, però no n’hi ha prou. La víctima no se sentirà millor per més partits de sanció que li caiguin, i perquè s’ha causat un dany irreparable del qual ningú es preocupa. A part del Club, no he llegit ni he escoltat ningú més condemnar clarament aquest fet. I això és inadmissible. No ens podem instaurar dins el cervell de l’agressor, precisament per això se’ns fa necessari conèixer i identificar les persones que tenim amb nosaltres i promoure accions preventives que permetin evitar aquest tipus de conducta. Però, què passa amb l’agressor? Una sanció i ja n’hi ha prou? Això és el que espera la societat i el que sembla que és l’únic que sabem fer. I l’endemà potser estarà vinculat en algun altre esport o fins i tot podria ser la parella de la teva filla.

Alguna cosa està passant que no som capaços d’aturar-ho i és l’exemple que ni el sistema funciona ni les persones sabem com gestionar emocionalment certes situacions. És cosa de tots donar una resposta rotunda en contra de la violència, sense titubejos i amb la implicació de tots els agents socials i institucions responsables. Des del meu punt de vista com a psicòleg faig esmena a les campanyes per evitar la violència, que estan molt bé i són bones iniciatives, però no n’hi ha prou. Calen programes educatius que permetin promocionar els valors positius de l’esport de forma proactiva, i la pràctica esportiva n’és un magnífic escenari. Phillip Combs feia distinció el 1971 entre els espais formals (centres educatius) i no formals (entitats esportives, per exemple) fent èmfasi en aquests últims per la seva implicació en els processos d’aprenentatge dels joves. Tenim grans experts en el nostre país en competències emocionals, grans professionals en matèria esportiva i molts d’altres del vessant educatiu. No puc entendre que no se’ls tingui en compte per liderar polítiques formatives i educatives envers l’esport i els joves.

I cal fer autocrítica quan esmento la necessària implicació de tothom, també ens hi comptem, soc el primer interessat a estirar la mà per poder buscar alternatives i protocols que permetin eliminar de soca-rel aquest tipus de conductes amb la implicació política, esportiva i pedagògica. Com a pare de dos fills que practiquen l’esport de base, com molts dels vostres fills, és força trist observar comportaments que proliferen un ambient poc agradable per la pràctica esportiva de formació. Realment crec en un model que preservi la diversitat, la inclusió i el respecte per tothom.