Insistim en les gràcies
SR. DIRECTOR:
Gràcies és la paraula que més vam repetir i també de les més escoltades aquella nit. Volem insistir en les gràcies, i fer-ho públicament, a totes les persones que vau fer possible l’assistència de la nostra mare. La història de gratificació comença a casa la nit del 28 de desembre al prémer el botó vermell de la teleassistència. Servei que l’Ajuntament de Lleida fa anys té en funcionament i que acompanya el dia a dia de la mama i l’ajuda a sentir-se segura. Fins aleshores no havíem tingut la necessitat d’usar-lo. Sí que servia per rebre les trucades de control que fan amb freqüència i sempre tan atents.
Aquella nit, la teleassistència va servir per donar l’avís i ràpidament van posar en marxa la cadena de la vida, aquests serveis públics que actuen en emergències i donen esperança en un moment crític. De seguida van arribar dos sanitaris amb l’ambulància, que la portaria a Urgències de l’Hospital Arnau de Vilanova, i que la van atendre amb professionalitat i diligència. Al voltant de les 11 de la nit arribàvem a Urgències, i després d’un reconeixement ràpid, vam esperar el següent pas en una llitera al passadís del box de triatge. Van transcórrer unes hores, sí, hores. Mentrestant, la mama reflexiona-va sobre quan ella treballava d’auxiliar de clínica a l’Arnau, fins que es va jubilar, fa més de vint anys. Eren uns altres temps. Alguna nit treballant a Urgències hi havia tan poca feina que podien entretenir-se jugant una estona al parxís. Ara, Urgències és clarament una unitat infradimensionada.
Cap a les 3 de la matinada va començar el següent pas: trasllat a box individual, visita de doctora, analítica, proves, i al matí, neuròleg, canvi de box i més proves, fins que passades 24 hores en observació van donar-li l’alta hospitalària. Durant aquest temps, zeladors, auxiliars de clínica, infermeres, doctors, personal administratiu, tècnic, neteja, seguretat... no van parar d’atendre. Gràcies a totes les persones que estàveu allí. Les que vam veure, insistir en les gràcies; i les que no vam veure, us volem fer extensiva la nostra gratitud, i sens dubte també a l’atenció primària, que des del CAP, doctor i infermera vetllen permanentment per la seva salut.
Gràcies pel vostre esforç com a professionals, i també per l’amabilitat de la vostra atenció, no van faltar somriures i paraules afectuoses, que tant ajuden a sanar i que tant s’agraeixen en ocasions crítiques. Som conscients que fa falta alguna cosa més que l’agraïment públic. Sobretot ara, en plena crisi de l’assistència sanitària amb protestes justificades per aconseguir mitjans, reconeixement i recursos. Esperem i desitgem la millora del sistema públic sanitari, per vosaltres i també per tots nosaltres.
