El cronòmetre ininterromput del Dani Badia

SR. DIRECTOR:

–Xavi, estàs preparat? Quan l’àrbitre doni el xiulet inicial, cliques el botó de la dreta del cronòmetre.

*Sona el xiulet inicial del partit del Lleida.*

Ens trobàvem sovint al pati de l’escola del teu fill (el Dani Jr.), amb qui he tingut el privilegi de compartir aula i grans experiències com aquells partits a Salou amb l’Alcoletge de futbol sala, amb l’equip de Lestonnac, aquella “Gran Noche” a l’estadi d’Anoeta després de remuntar una eliminatòria de Copa que ens assegurava el bitllet per als vuitens de final...

També compartíem cabina els diumenges al Camp d’Esports, en què comentàvem com havia anat la setmana i com anaven els estudis...

El Dani (el meu referent) era una persona molt propera, però sobretot era humil. Poca gent gaudeix d’aquestes qualitats en el modus vivendi. Si les coses no anaven bé, ell sempre et donava un cop de mà. Arrelat a Lleida i a la seva gent. El Dani era únic per moltes raons, però sobretot pel seu afecte i estima cap a les terres de Lleida i com ell deia, per la capital del Segrià. Un gran admirador i il·lustre de l’esport lleidatà i del seu Lleida: Lo Lleida. Ho sabia tot, perquè era curiós i extravertit. La seva saviesa el va portar al cim més alt del periodisme local. Perdoneu-me; estic contagiat per l’amistat, però era un geni.

“Aquest és un gol de Primera...!”; El 5 de juny del 1993 es va fer mític amb la narració d’un dels gols que donava el segon ascens de la seva enyorada i estimada Unió Esportiva Lleida a la màxima categoria del futbol estatal 43 anys després del primer i, fins aleshores, l’únic ascens.

Un 28 de març del 1954 en un Camp d’Esports “lleno hasta la bandera”, el Lleida va guanyar per 1 a 0 davant del Sabadell. Catorze anys després, dos pares portaven al món una criatura humil, però sobretot... feliç.

Moltes felicitats, amic Dani, des de la distància, on el cronòmetre continua contant, però les agulles ja no sonen.

Gràcies per tot i visca el Lleida!