Xavi Garcia: fusta d'educador

SR. DIRECTOR:

Des de ben jovenet va descobrir el Pirineu: les colònies d’estiu, les acampades, les rutes de muntanya. I va passar de gaudir de les vacances en equip i guiat pels seus monitors de l’esplai al compromís amb altres joves, sobretot amb la Mònica Llorens, per animar i prendre el relleu dels seus responsables i convertir-se en el director de l’Epis Esplai. Es coneixia tots els detalls del Seminari o del Montsant de Vilaller, tots els camins i possibles sortides per fer amb els infants. I es van posar en marxa projectes molt agosarats, com la restauració de diverses ermites de la zona.

Ara estava preparant la festa del 50è aniversari de l’Epis, però ho celebrarà des de l’altra riba. Com els seus pares, com la seva esposa, com alguns dels seus nombrosos germans, es va formar per dedicar-se a l’educació, primer com a mestre i després com a psicopedagog. Ha estat professor a primària i també a cicles formatius, i el record que ha deixat en els seus alumnes perdura tot i el pas dels anys. Viu cada classe amb passió, ho prepara amb minuciositat i l’alumnat, per a ell, era el més important. Els alumnes senten que són escoltats i el reconeixen com un gran professor. Saben que el poden anar a buscar en qualsevol moment i parlar dels problemes que pateixen perquè poden comptar amb ell. I per aquest motiu la funció educativa no acaba al Col·legi Episcopal, s’estén a la ciutat de Lleida, a la Ribagorça... Més enllà de les aules, l’alumnat pot comptar amb el pont envers la realitat associativa de la vila, la realitat empresarial, la realitat internacional.

I per aquest motiu res queda al marge, va estar amb un grup d’alumnes als camps de refugiats sahrauís de Tinduf, va promoure l’anada de grups d’alumnes al Senegal, va motivar diverses campanyes per cooperar amb els temporers de Caritas. Podem allargar la llista. Allà on hi havia una necessitat, on hi havia algú que demanava col·laboració, es trobava amb el seu sí, la seva empenta i complicitat. Aquest darrer any ha estat Cap d’estudis de Cicles Formatius. Sense pressa ni pausa, tenia el cap sempre en ebullició. Sorgien les idees, naixien nous projectes, teixia complicitats amb els professors de l’equip. Sense faltar-hi mai els seus “tocs” d’humor (que he descobert que és un dels símptomes de les persones intel·ligents).

Xavi, ja et trobem molt a faltar. Però alhora et sabem proper. Estava ben amarat dels valors que havia rebut a la seva família i havia viscut amb la Mònica i els seus fills, la Laura i el Xavier, amb els quals preparava la celebració de les noces de plata aquest estiu. L’amistat, la fidelitat, el compromís, l’esforç, el treball en equip, la festa, la xerinola... No eren paraules buides. Sense fer discursos, ens adonàvem dels valors que el movien. Un home que ha descobert en l’evangeli, en la comunitat, en la família, un pou d’on es nodria sempre. Ha estat un regal per nosaltres poder estar al seu costat, gaudir del seu tarannà i haver pogut riure “per les butxaques” amb els seus acudits i comentaris. A reveure, Xavi, dona’ns un cop de mà des del cel. Continua sent hiperactiu allà dalt. Comptem amb tu i ens hi encomanem.