Atlètic Lleida: quan l'èxit és el model

SR. DIRECTOR:

L’Atlètic Lleida ha posat sobre la taula un nou model irruptiu de club. Aquesta nova manera d’entendre un projecte esportiu ha provocat que, en alguns moments, es posi en dubte no només el sentit del projecte, sinó l’encert de la gent que hi ha al capdavant. Cal tenir en compte, en primer lloc, que històricament els clubs de futbol han hagut de sobreviure amb la insostenibilitat provocada per un esport que, en si mateix, no té cap sostenibilitat. Això propiciava que, tradicionalment, els dirigents tinguessin molts dubtes a l’hora de fer viables els clubs, ja que basaven la seva gestió en criteris únicament esportius: si quedes primer, és un èxit; si no quedes primer, és un fracàs. En aquest sentit, l’Atlètic Lleida ha entès de sortida que és impossible fer negoci en el futbol, i per tant ha requerit la participació de gent del món privat i empresarial, als quals ha convidat a col·laborar i a integrar-se en un projecte de ciutat i per a la ciutat, i a fer-ho, i aquest no és un detall sense importància, sense ànim de lucre. El concepte es basa, doncs, a tractar el club com una empresa. Una empresa en què els jugadors han de cobrar al dia i en què el club no pot viure de les subvencions públiques. Perquè les administracions poden i han d’ajudar a impulsar determinats projectes i iniciatives dels clubs, però en cap cas han de fer i garantir que els clubs siguin viables i sostenibles. Una empresa en què els diners de la base ha de servir per generar estructura per a la canalla de la base, i per tant s’hi han d’invertir directament, però mai no ha de sortir ni un euro de la base cap al primer equip. És per això que el model que proposa l’Atlètic Lleida, lluny d’enganyar els jugadors i utilitzar-los com a “bestiar”, implica prioritzar que surtin futbolistes de Lleida i que es puguin quedar a la ciutat i compaginar perfectament el futbol amb els estudis –en el cas que estiguin estudiant–, o amb la feina –en el cas que no estudiïn–, perquè des del club també se’ls esperona a treballar i se’ls ajuda a trobar feina per evitar que, després de l’etapa com a jugadors, puguin quedar desplaçats de la societat. L’Atlètic Lleida viu, doncs, el projecte des d’una òptica empresarial, entenent que, més enllà dels resultats esportius, cada any que passa, el club, lluny de decaure, es fa cada cop més fort, perquè la seva estructura es va fent molt més robusta. Aquesta és l’única via per assolir, en darrera instància, els èxits esportius, que és evident que no es poden considerar secundaris, però resulta tan important fer passes endavant com no haver-ne de fer enrere, i això passa per estar totalment consolidats, més que per aconseguir un determinat títol. Hi ha qui ha volgut comparar –salvant les distàncies– el model de l’Atlètic Lleida amb el del PSG. Es tracta d’una comparació que només es pot entendre que és feta partint de la ignorància o a la mala intenció, perquè el model del PSG és un model basat en les aportacions econòmiques d’un estat a un club fent una competència deslleial a tota la resta de clubs, que a més han de funcionar amb capital privat, mentre que, en el cas de l’Atlètic Lleida, es tracta d’un club que és sostenible per si sol gràcies a les aportacions desinteressades d’empresaris de Lleida que estimen la ciutat, i que competeix amb altres clubs que, en gran part, sobreviuen gràcies a les ajudes públiques dels seus ajuntaments i d’altres administracions, i també “desviant” diners de la base. Per tant, s’hauria d’analitzar molt bé qui és el veritable PSG. Cal fer un incís, aquí, sobre un altre detall que no pot passar desapercebut, com és la creació, per part del club, d’un equip que, sota el nom d’Atlètic Lleida Genuine, dona cabuda a persones –homes i dones– amb discapacitat intel·lectual. Es tracta d’una iniciativa pionera i integradora de responsabilitat social, que és tot un exemple a seguir i que evidencia que, al darrere del projecte de l’Atlètic Lleida, hi ha una voluntat solidària i un compromís amb el conjunt de la societat que l’envolta. Dit això, i retornant al tema de la base, un dels pals de paller del projecte de club que proposa l’Atlètic Lleida és que es tracta d’un model no es pot entendre sense la base, i així ho corrobora el fet de compartir el projecte amb l’Atlètic Segre, un dels millors clubs de base a escala estatal, una entitat exemplar, amb una estructura sòlida, consolidada i en continu creixement. Aquest és el veritable èxit, com ho va ser que, en l’últim partit a casa de l’Atlètic Lleida, les entrades s’exhaurissin el primer dia de venda i que el Ramon Farrús estigués ple de gom a gom, il·lusionat per un projecte que és i serà un èxit de la ciutat i de la província. Per tant, si algú es pregunta per l’èxit o el fracàs, aquesta és la resposta.