El cinisme de l'Emperador

SR. DIRECTOR:

De cop i volta hem descobert garratibats que a l’Estat espanyol s’hi conrea el racisme i, sorpresa sobreactuada –com els oh! ah! boqueta de pinyó del postureig vacu tan in–, als camps de futbol ha esclatat una florada primaveral amb totes les varietats de bolets tòxics de l’incivisme: racisme, homofòbia, intolerància, violència. Odi, en definitiva, que, durant molt de temps, els responsables de la majoria dels clubs han protegit, fins subvencionat.

Ara, però, ha entrat en escena Florentino Pérez, el president del Reial Madrid, i l’assumpte passa a ser una qüestió d’estat, perquè tot allò que remena el senyor Pérez es converteix màgicament en assumpte d’estat. Només cal recordar com els negocis multimilionaris que se li esgarren al totpoderós cavaller acaben guarint-se a l’hospital dels pressupostos generals de l’Estat, és a dir, als pressupostos de les nostres butxaques.

Posats a triar un fora sèrie per abordar amb garanties d’èxit la tasca colossal d’extirpar el racisme i altres xacres dels estadis de fut- bol, no hi ha persona més capaç i més dotada que l’home conegut com l’ésser superior. Tan superior és, que no ha estat necessària assemblea o aquelarre patrici per a lliurar-li el bastó de comandament. És l’amo de tot i l’amo de tot en sap de tot i tot ho resol.

Ja va demostrar les seues qualitats quan, cofoi a la llotja del Santiago Bernabéu, gaudia de l’odi simpàtic empastifat en una enorme pancarta a la graderia blanca en què el dit de la violència assenyalava el camí del club; quan alguns episodis violents recentment protagonitzats per jugadors del seu club se’n van directament al calaix de les anècdotes; quan fa pocs dies s’han escopit insults homòfobs sobre la persona de Pep Guardiola i el silenci ha estat la resposta que, aquest cop, no se sentia en el vent; quan Gerard Piqué ha suportat repetidament insults denigrants cap a la seua parella i els seus fills i s’ha pretès naturalitzar-ho com a “coses del futbol” o “el públic és sobirà”; quan, quan, quan.

I, ara, ves per on, Monsieur Pérez ha agarrat amb fervorosa indignació, com la Marianne revolucionària, la bandera de la lluita contra els brètols i els miserables que nien en els coliseus futbolístics, tan fàcilment identificables avui com ho eren ahir. A més de la credibilitat demostrada fefaentment en aquest negociat al llarg dels anys, Florentino el Grande compta amb la fidel i inestimable col·laboració de la premsa “nacional”, aquella que li riu les gràcies per una cosa i la contrària. Des d’ara és el paladí en el combat antiracista.

Sí, senyor Pérez, tots som Vini, però no som Floren. La hipocresia i el cinisme no curen els mals socials, sinó que han estat el carburant que els ha dut fins aquí. Què li preocupa, el racisme o que el jugador es lligui les botes més enllà de les fronteres de l’Imperi?