El desastre de la humanitat
SR. DIRECTOR:
Quin camí prenem, que vagi bé, entre molts altres conceptes, hi ha la humilitat, el camí, la tolerància, l’ambició. Parlem d’aquest darrer, l’ambició: Es genera al nostre sistema “educatiu”, tothom està reflectit en l’ésser, és tenir, és manar, sobre altres persones, com cal comportar-se en aquesta vida. En aquest món construït per la humanitat hi ha diversos caràcters, en general hi ha persones dolentes i persones bones, però aquesta no n’hi havia prou... havia d’existir el terrorisme. La sàvia intercalada amb la religió és el reflex del nom al fill de Déu. S’ensenya, el pare, que si nosaltres els ensenyéssim a matar, els nostres fills matessin i ho veuran lògic, normal. La meva petició és la següent: cal veure en el teu proïsme el que està bé i el que està malament, no és qüestió de predicar, però ens convé i ens afecta, perquè al final només queda allò que has fet bé i és el que compta.
La veritat no és enlloc, és en cadascú de nosaltres, en cada interior. Demana diferents coses i tanta és la maldat de qui predica el que és dolent com el que és bo, tots tirem de les dues carretes. El donador amb els diners, el lladre amb robar: ningú es dedica a fer el bé, viure l’anada com millor vegem. La saviesa no es pot treure, els sentiments de grandesa no poden eliminar el respecte de la humanitat, mai no et deixis arrossegar per l’egoisme. No deixis de pensar en allò teu, en el més enllà. Tingues prescrits els teus sentiments, perquè mai et puguis perdre, somia amb les teves il·lusions però no deixis de voler la teva passió que elimina dolors i supersticions. Mata la idea, encara que ens toca patir de tant en tant, aquesta societat està malalta. Hem de subministrar moltes alegries i goigs i ser com hem de ser. Ser intel·ligents i esquivar tot allò adulterant i despietat. Hem perdut el nord, hem de retrocedir com Colom. Estem en un estat en suspens.
