Futbol femení

SR. DIRECTOR:

Benvolgut director, quan al novembre es disputava el mundial masculí, els meus alumnes suplicaven poder veure els seus herois en acció dia sí i dia no i davant la meva negativa, s’amagaven per veure els partits amb tots els aparells que es pugui imaginar: tauletes, portàtils, mòbils, ràdios... Semblava que no existís res més. Tots pendents del que passava a Qatar. Messi lloat com un Déu. Argentina tocava el cel. El poder mediàtic de genolls. Ara s’està disputant el mundial de futbol femení. El vull mirar en els bars i molts cambrers em diuen que no saben el canal que el televisa. Quan es tractava de futbol masculí, no trigaven gens ni mica. Un clic i llestos. Molts ciutadans sols coneixen el nom de l’Alèxia Putellas i encara gràcies. L’Alèxia ha d’estar guanyant coses constantment per poder ser reconeguda. Messi ja no és qui era abans i encara és el millor del món.

Als alumnes l’interès se’ls esvaeix quan es tracta de futbol femení. Els vaig preguntar si miraven el mundial a les seves llars. “A, que hi ha mundial femení?” “No, no estan bones, no són guapes.” “És avorrit.” Aquest és el nivell, senyors. On és aquell entusiasme pel futbol, pel fair play, per veure el teu país competint per ser el millor del món? On són les cadenes locals i estatals que aposten per l’esport femení? La televisió pública catalana va fer un espot publicitari força encertat, en què es defensava que el futbol no té etiquetes. I fins que no entenguem això no haurem entès res. De moment suspenem, però que ningú ho vegi com a fracàs. No existeixen els fracassos, sols els èxits ajornats. Que li preguntin a l’Alèxia si no em creuen.