Empatitzar amb els malalts mentals
SRA. DIRECTORA:
Abans de començar el meu relat vull solidaritzar- me i donar força i suport a totes les famílies que conviuen a casa amb persones amb trastorns mentals. Vull que la ciutadania es faci ressò del greu problema que hi ha a la província de Lleida en relació amb el tema de la salut mental. Així doncs, faig una crida als polítics de torn i als que dirigeixen la sanitat pública perquè es posin les piles i la granota, perquè baixin al fang en el qual es troben els passadissos d’urgències de l’Hospital Arnau de Vilanova i l’Hospital Santa Maria i canviïn els protocols d’atenció a la salut mental.
Com és possible, per exemple, trobar un malalt mental als passadissos del ja esmentat Arnau de Vilanova lligat a una llitera esperant ser traslladat a l’Hospital Santa Maria i que l’ambulància de contenció trigui sis hores a arribar? (Per a tots aquells que coneguin la ciutat sabran que la distància que existeix entre aquests ambdós centres hospitalaris és de 500 metres aproximadament). Senyors polítics, si no es prenen seriosament aquesta problemàtica i intervenen en l’assumpte, més aviat que tard tindran un col·lapse en aquesta àrea específica. Ja sabem que a la majoria de vostès una situació així no els afecta perquè disposen de sanitat privada, però la immensa majoria de famílies hem d’acudir a la pública.
A vostès se’ls omple la boca dient que precisament tenim la millor sanitat pública del món, però disculpin-me que subratlli que a tota la província de Lleida hi ha quatre llits mal comptats a urgències de psiquiatria de l’Hospital Santa Maria. Això provoca que els pacients hagin de dormir als passadissos. Vull que sàpiguen també que les persones que se’n cuiden a casa acabaran probablement passant a formar part de les llistes de malalts pel desgast físic i psicològic que implica la seua cura 24 hores, 365 dies a l’any.
No n’hi ha prou amb tenir centres temporals on acollir-los. Calen centres residencials en els quals els pacients psiquiàtrics puguin ser atesos per professionals i viure com es mereixen. En canvi, l’Administració delega sobre la família una custòdia que no els correspon. Finalment, demano a tota la societat que empatitzi una mica més amb els malalts mentals i els seus familiars, perquè ningú no està exempt de viure-ho de prop.
