Ramon Pujades, l’optimista
SRA. DIRECTORA:
Hi ha homes i dones que, quan es jubilen, es reclouen al sofà a veure sèries i quasi no surten de casa.
No ha estat el cas del Ramon Pujades. Durant molt de temps cada matí anava, des del seu domicili a la plaça de les Missions, fins a la Seu Vella, i a més pujava fins a dalt del campanar. Allà es convertia en una mena de guia amateur, que afegia els seus comentaris als dels forasters que contemplaven el Segre i l’Horta des d’aquell mirador privilegiat. També, com destacava el Jaume de Lleida en aquest diari, el Ramon es va implicar cada cop més en la conservació del nostre monument. En denunciava la manca de manteniment: una part de la muralla començava a esfondrar-se, hi havia acumulació de brutícia... Cansat de veure que les administracions arrossegaven els peus, ell mateix va pagar alguna vegada de la seva butxaca la neteja d’una part de la muralla.
Una altra imatge que recordo del Ramon es remunta al 15M. Els assemblearis es reunien a la plaça Ricard Viñes i el Ramon intervenia sovint en els parlaments. La seva eloqüència entusiasta enfervoria els assistents, que l’aplaudien i aclamaven al crit de “President! President!” Te n’has anat massa aviat, Ramon. Trobarem a faltar el teu somriure permanent i el teu optimisme. Descansa en pau.
