L’‘apartheid’ dels altres éssers
SRA. DIRECTORA: Apartheid, que significa racisme, discriminació o segregació, i que aglutina l’odi o el menyspreu cap a una altra raça diferent, és la paraula que he triat per expressar el que aquí exposo.
Moltes vegades, quan tenim la intenció de viatjar, i volem fer-ho amb les nostres mascotes, veiem que hi ha platges, hotels, restaurants, bars, botigues i transports, com, per exemple, l’AVE, que entenen que són part integrant de la família i no es poden discriminar o segregar. A la nostra ciutat, Lleida, els canvis positius són progressius, i són els comerços locals els que comencen a no segregar una part de la família i, per tant, són benvinguts i acceptats amb una simpatia especial, però malgrat el canvi evolutiu positiu del tracte animal entre la societat lleidatana, no correspon en absolut amb la línia de bon tracte animal del nostre consistori lleidatà, perquè, per exemple, no podem entrar a la Paeria amb les mascotes per veure’n el pessebre, però sí a l’IEI per contemplar el magnífic espectacle nadalenc.
A més, tampoc podem visitar el Turó de la Seu Vella o la Suda-Palau del Rei, perquè, amb el distintiu anacrònic “No gossos”, afavoreixen la segregació i la discriminació dels que volen passejar o viatjar amb la seva mascota.
No puc entendre de cap manera que, des d’institucions que són de tots, hi hagi actituds d’apartheid repressives i comportaments negatius, com si fos un càstig pel fet de ser diferents, d’una altra raça, o per si fem malbé els monuments o l’entorn.
Els que omplen de burilles, llaunes de begudes, plàstics, preservatius, fogueres, xeringuilles i brossa diària (que, a més, no sempre és retirada amb promptitud) el Turó de la Seu Vella, o bé de pintades despectives les parets del nostre estimat monument som els éssers humans, però l’aplicació de l’apartheid és per als gossos, uns éssers més de la composició de la família, perquè la culpa sempre és del gos o de la mascota, perquè és una raça diferent, i se l’aparta i se’l segrega de la seva família.
Quan venen els turistes amb tota la família, què deuen pensar d’aquestes prohibicions repressives i retrògrades? A Lleida, molts ja prenen consciència i aposten per no dividir, sinó sumar, però llàstima que determinades institucions no canviïn el xip. És, doncs, una assignatura pendent que a la nostra estimada Lleida es canviïn normes anacròniques d’una ciutat que gairebé sempre fa pudor i està molt bruta, i que molts cops s’incriminin éssers sintents de manera injusta i poc real, i se’ls apliqui a ells l’apartheid, quan sovint han estat maltractats, abandonats i enviats a centres municipals que fan i desfan a un ritme irracional, és a dir, d’apartheid.
