Llengua i globalització

SRA. DIRECTORA: 

Ni el Decret de Nova Planta del 1714, ni els decrets del 1837 prohibint el català a les escoles, del 1870 d’inscriure a registre civil i castellanitzant cognoms catalans, del 1902 prohibint els Jocs Florals, ni del 1923 amb la Dictadura de Primo de Rivera i del 1936 amb el General Franco van aconseguir eliminar el català com a llengua, ja fos com a resistència del poble a les imposicions externes o centralistes, ja fos com a part de l’entitat o ànima de les persones que han construït des de baix el país. 

La immersió lingüística als anys 80 va esdevenir al seu dia un Renaixement de la llengua i un orgull per aquells que tant van lluitar per mantenir viva la flama durant la foscor anterior. Valentí Almirall, admirat per uns i acusat de xenòfob per altres, de fet, va profetitzar el que està passant des de fa uns cent anys. 

El català, ara, està perdent l’afecte i terreny vers altres més poderoses de forma sostinguda sobretot a les grans ciutats. Abans pel moviment interessat de persones per la industrialització, ara per la globalització, els mitjans de comunicació –internet– que han provocat que la balança es decanti de cara a llengües més internacionals, provocant que el català es consideri més una imposició que una oportunitat (escoles). 

Potser no s’ha sabut vendre suficientment que la cultura d’un país resideix en la seva llengua, costums, història, i que és menester de tots, nascuts aquí o no, però amb consciència del lloc on han rebut, l’oportunitat que d’origen no tenien, preservar tot allò que ens ha fet únics al llarg de la història. És injust que els avantpassats en les pitjors condicions humanes i legals haguessin pogut salvar la nostra entitat i ara en condicions d’estabilitat i pau s’estigui diluint inexorablement.