El nostre llenguatge no verbal

Sra. Directora: 

Una imatge val més que mil paraules. Aquesta frase l’hem sentit alguna vegada en la nostra vida i n’hem adoptat el seu significat. Però algunes persones ignoren que una imatge, a vegades, transmet missatges que no aconsegueixen els textos. 

En primer lloc, el llenguatge corporal és la forma més important de la comunicació no verbal. El llenguatge escrit és enganyós. Una persona pot dir una cosa i pensar-ne una altra completament diferent, o enganyar conscientment el seu interlocutor amb mentides. 

Tanmateix, enganyar algú amb el llenguatge corporal és considerablement més difícil, ja que una gran part passa de forma inconscient. En moltes persones, els gestos, l’expressió facial i també la postura general ens diuen de forma clara el que estan sentint. L’expressió facial, els gestos i la postura corporal són expressions més immediates dels nostres sentiments. 

La raó d’això és que la majoria d’aquests senyals s’emeten de forma inconscient. Sobretot, en moments emocionals d’alegria, por, enuig o tristesa és quasi impossible dominar-ho. 

D’altra banda, les emocions es transmeten, en gran part, mitjançant els ulls, la boca i les faccions de la cara que únicament les intensifiquen. Una mirada pot assenyalar interès, absència, efecte, odi, falsedat, dubte, curiositat o por, i tot això ho podem percebre en qüestions de segons. 

Si els ulls estan desperts i oberts i miren tranquil·lament la persona que està parlant o l’objecte del que s’està parlant absorbeixen tota la informació de forma concentrada. Però, compte, si el contacte visual directe dura massa, les altres persones el consideren ràpidament desagradable o pesat. 

Una mirada completament descentrada i sense moviment és un senyal, que algú és absent i que està centrat en els seus pensaments. En conclusió, les paraules són com les ulleres que desdibuixen tot allò que no aclareixen. El 12 per cent de les persones amb ulleres les porten per intentar veure-hi millor. El 88 per cent de les persones que usen ulleres és per un intent de semblar més intel·ligents. 

En la meva opinió, les millors lupes del món són els ulls d’un home quan mira la seva mateixa persona. No hem d’esperar que el món es la seua voluntat, es va anar fent més còmplice dels nostres jocs, es va acostumar a la nostra petita tribu de nens. No recordo si tenia nom o si n’hi vam arribar a posar algun. 

El cas és que va ser més temps del que normalment estàvem acostumats que un gos ens seguís allà on anàvem. Fins i tot que, com al gos de la novel·la La ciudad y los perros de Mario Vargas Llosa, mogut pel seu instint animal, va mossegar amb una inesperada força, amb fúria, al braç que el feia jugar. 

La revenja de l’agredit va ser tan ràpida i furiosa que, ella, la gossa, no podia entendre el perquè de tanta violència i crueltat. Va fugir desconsolada, es va marxar apallissada. L’endemà, quan vam tornar als carrers, quan crèiem que mai no tornaríem a veure la gossa, allà estava, esperant per jugar. 

A les persones, igual com als gossos, ens persegueix un instint animal, un instint bàsic, primari, que ens fa reaccionar amb rapidesa i no sempre encertadament, però amb la diferència de la rancúnia d’uns i la indiferència d’altres.