Box de l’hospital Arnau de Vilanova de Lleida
La matinada del dissabte 20 de gener vaig passar- me la nit en un box de l’HUAV en companyia de dos persones més; una altra pacient i el seu acompanyant. El box era petit i les incomoditats múltiples perquè, quan no sonava una màquina, ho feia l’altra. I hi havia un trànsit constant del personal d’infermeria i de metges, d’altra banda, imprescindible. Jo hi vaig ser des de quarts d’una de la nit fins a les 10 del matí de l’endemà i no vaig poder aclucar l’ull en tota la nit, i no cal dir que tampoc em podia aixecar perquè portava sèrums, gomets i una via oberta. L’atenció del personal fou correctíssima, però l’espai era angoixant. La meua companya de llit es va passar tota la nit plorant. Altres vegades que havia necessitat el servei d’urgències, el box era individual. No sé si seria demanar molt, per la intimitat personal, que els pacients fossin atesos de manera individual. En aquell box no hi havia ni la cortina de separació que de vegades hi ha a les habitacions hospitalàries. Les preguntes a què et sotmeten s’escolten tant si vols com si no, atès l’espai reduït, i et fan sentir molt incòmoda; almenys jo m’hi vaig sentir. Em consta que el personal tampoc se sent tranquil amb aquestes situacionsi la feina l’han de fer molt pressionats. Encara que són coses diferents, aprofito per dir que, en escoltar el contestador automàtic de l’HUAV, m’he quedat astorada en comprovar que no hi ha cap polidesa pel que fa a la llengua. Literalment, com que et tenen molta estona esperant, el missatge repetitiu és: “Sentim mantenir- li amb espera.” Moltes gràcies.
