El Cafè del Teatre de Lleida i la seva puresa
El 17 de febrer es publicava la crònica d’un concert a La Boîte per part d’en Javier de Castro. La sorpresa entre els gestors del Cafè del Teatre va ser molt gran per molts motius. Dos terços de la crònica no tracten del concert en si mateix, sinó que versen sobre la nostra tasca com a gestors i els estils que hi programem.
De Castro parla que certs estils no estan presents entre la nostra programació i que ell i altres seguidors del folk i la cançó d’autor han anat a buscar-los a altres llocs. Tot i això apunta que la sala on ha anat està mig buida.
Potser per què aquest estil no mou tanta gent com es pensa? Nosaltres, des de la nostra posició, no hem fet fora cap estil, però sí que n’hem potenciat molts d’altres. I sobretot hem obert el Cafè, una sala municipal, a moltes bandes locals, algunes amb dècades de trajectòria que mai hi havien pogut actuar. Entenem que no tota la música pugui ser del gust de tothom, però tota és important, i les millors entrades, a part de bandes tribut, han sigut en concerts de punk i heavy.
De Castro fa menció que, com ell, molts altres seguidors de la música que li agrada són de “certa edat i poder adquisitiu ressenyable”. Això sí que és xocant. Primerament perquè ell mai vol pagar per entrar, i en segon lloc perquè la despesa en barra per entrada venuda és molt baixa en un concert de jazz o folk, si ho comparem amb la despesa que fa un seguidor del heavy o el punk. I aquí rau bona part de la qüestió.
L’entrada dels concerts va a parar a la butxaca de l’artista o promotor, i la sala només ingressa el benefici de la barra. I d’aquest benefici toca pagar cànon, personal, promoció, apostar per concerts de producció pròpia i fer millores del local que hem anat explicant a les nostres xarxes socials i que quedaran en benefici de l’espai.
