El dol dels docents
El final de curs sempre és un moment emotiu per a tothom, també per als docents. És el moment en què, amb un sentiment de professionalitat i afecte, deixem anar aquells alumnes que hem acompanyat durant tot un curs, o fins i tot més. Es trenca un vincle emocional que hem anat construint diàriament.
Aquest vincle no es construeix de la nit al dia. Es va forjant a través de les interaccions quotidianes, les converses, els aprenentatges compartits... A poc a poc, els alumnes es converteixen en més que només alumnes: són companys de viatge; ells aprenen de nosaltres i nosaltres d’ells.
Per això, quan els alumnes marxen o nosaltres canviem de centre, és normal que sentim una mena de tristor. És un petit dol, un dol per la pèrdua d’un vincle professional i emocional. No hi ha una manera correcta o incorrecta de sentir-se davant aquest dol. Però tots els docents compartim una cosa en comú: la sensació de perdre una petita part nostra. Aquesta sensació es pot veure reflectida en diferents aspectes de la vida del docent. Per exemple, pot ser més difícil començar un nou curs, pot ser més feixuc connectar amb nous alumnes, pot haver-hi una oposició a realitzar un canvi que cal fer... Però, malgrat el dol, els docents també sentim una gran il·lusió pel futur del nostre alumnat. Sabem que hem contribuït a la seva formació, maduresa i creixement; i que ara estan millor preparats per al món que els espera. Aquesta il·lusió és fonamental per ajudar-nos, als docents, a superar aquest petit dol i continuar inspirant i educant les futures generacions.
El dol dels docents és un aspecte important de la professió. És un dol que ens recorda que la nostra feina és emocional i rellevant, i que tenim un impacte real en la vida dels nostres alumnes. Els millors docents que he conegut, deixeu-me acabar amb aquesta observació, són aquells que s’han vinculat professionalment i emocionalment més amb el seu alumnat.
