Lleida ja no m’agrada
La meva ciutat ja no m’agrada. La comparo amb un fill que s’estima sempre, malgrat que la conducta no respongui als principis que li has inculcat. M’ha canviat el paisatge, i no per millorar gaire. Em sento brut al meu carrer, plaça i barri. I no ho dic jo sol, sinó gent d’altres barris en què coincidim.
Cada dia podria canviar els matalassos i mobiliari de casa meva només amb les deixalles que sovint trobo acumulades als contenidors (la premsa no es cansa de treure fotos d’arreu la ciutat).
Em sento estrany entre tanta barreja de gent forana i a cops amb dificultat d’entendre-m’hi per la seva llengua i costums que ja s’imposen. Nous establiments comercials on els rètols en català no existeixen.
Això d’un costat, i de l’altre, la negligència municipal en vigilar la seguretat dels nostres carrers, la deixadesa dels nostres parcs i jardins, escocells buits, la desídia del manteniment dels nostres dos turons que fan pena i un etcètera que se’m faria massa llarg d’exposar en una carta.
Crec que aquesta idea de la nostra Lleida actual és compartida per molts ciutadans que potser no gosen expressar-ho en veu alta a través dels mitjans, com ara estic fent, però certament no contacto amb cap lleidatà que em digui el contrari.
Ah!, i mentre estic conversant en ple carrer, no puc mirar els meus interlocutors a la cara, car he de vigilar contínuament que no ens vingui un de tants patinets que volten incívicament per zones indegudes i els hàgim de cedir “generosament” el pas, no fos cas que ens atropellessin. Em sap greu manifestar-me així, però així ho veig. I vosaltres com ho veieu?
