Lleida, quin goig que fas...

Des que tinc ús de raó i gràcies al meu sa costum d’anar a peu a tot arreu, he de confessar que mai he vist i disfrutat diàriament d’una ciutat tan neta i endreçada. És un plaer caminar pel carrer, amb la seguretat de no haver de mirar a terra amb el perill de trepitjar qualsevol resta orgànica animal. És molt difícil trobar brossa per terra, en definitiva, es poden menjar sopes.

D’altra banda, per a mi les agències de viatges tenen els dies comptats. Tot passejant pots trobar gent de molts països diversos, pots transportar la ment com si estiguessis passejant pels seus països d’origen. No cal anar a fer turisme, ja el tenim aquí. A més és d’agrair la seguretat que es respira a l’ambient, fins i tot molta gent deixa les claus al pany quan aparca el cotxe.

Qui ho diria, Lleida és una ciutat exemple d’altres urbs, i això s’ha aconseguit gràcies als nostres polítics, al ser acollidors, tenir els braços oberts per a tothom, voler quedar bé i practicar un verb que últimament està molt de moda, que si no ho fas sembla que no siguis d’aquest món. Parlo del verb empatitzar.

Per acabar, tal com deia el gran Parrano i aprofitant Sant Joan: “Al garrotín, al garrotán, quines garrotades que nos fotran...” Bon estiu.