Dret a l’habitatge dels joves, un dret impossible a la Bordeta, al districte 25001, a Lleida

Aquesta setmana passada llegeixo als diaris que l’ajuntament de Lleida cedirà solars al Govern de la Generalitat perquè construeixi pisos de lloguer assequible per a joves i famílies de la ciutat. Trobo molt encertada aquesta mesura, la manca actual d’oferta d’habitatge a la nostra ciutat i amb un preu assequible ens està abocant a una situació preocupant. Dit això, crec que cal parlar com gestionar aquests pisos. Fa més de cinquanta anys que teníem la figura de l’Habitatge de Protecció Oficial, en què es regulava el preu de venda dels habitatges i qui els podia comprar. A la notícia que vaig llegir parla de lloguer assequible, no parla d’HPO per a la compra del pis. Penso que la fórmula d’HPO s’hauria d’incrementar per ajudar els joves a tindre la seva pròpia llar, en la nostra societat la cultura de la propietat hi està molt arrelada. 

Tornant al lloguer assequible, també és una bona opció, sempre que aquesta no vulgui dir que aquest lloguer social sigui una fàbrica de construir guetos o bosses de pobresa. Per dos motius; primer, perquè privaríem els joves que tenen uns recursos que semblarien una mica per sobre d’altres candidats a aquests pisos, però insuficients per optar a cap pis del mercat lliure, fora del seu abasts. Augmentant així la frustració d’aquests joves, sentint- se exclosos d’un dret al qual per a mi no se’ls ha de privar. Per tant, crec que la renda dels candidats a aquests pisos no ha de ser l’únic condicionant per optar-hi. Un factor que ha de sumar en els punts per accedir- hi a aquests habitatges ha de ser els anys que porten empadronats al barri o districte postal, semblant com es fa a l’hora de matricular a l’escola els infants, es té en compte la proximitat del centre al seu domicili. D’aquesta manera evitarem que joves d’uns barris, on tenen els seus pares, que, al cap i a la fi, acaben sent els cuidadors dels seus nets i netes, hagin de desplaçar- se a altres barris. 

Aquesta mesura podria tindre algunes mesures correctores per si escau en un percentatge d’un quinze o vint per cent que hi puguin optar candidats que no tinguin aquest plus de punts, o bé per a persones grans, les quals el seu habitatge es troba en un edifici sense ascensor i el seu estat físic els impedeix poder continuar vivint a la seva llar de sempre. Per desgràcia, al nostre barri tenim uns quants edificis sense ascensor. Com a professional del tema i veí de Lleida em preocupa la falta d’habitatge i especialment per als joves, és un tema polític molt important i no es pot tractar sense una perspectiva global en la qual tothom s’ha de sentir recolzat i identificat, sobretot el nostre jovent.