Carta a mossèn Beúnza: "Solia dir als meus fills que si existien persones bones com Manuel Beúnza havia d’existir el Cel"

Quan et resàvem al cotxe, aquesta vegada per mossèn Beúnza, la meua petita m’ha preguntat: “Mama, com ha pujat al cel, amb avió?”. Estic segura que el mossèn haurà rigut des del cel. Solia sorprendre’s amb els comentaris dels nens en les converses del col·legi. Posava la seua innocència com a exemple en moltes meditacions. Li ensenyaven molt amb les seues preguntes. Jo sentia que el seu cor intentava ser com el d’un nen per com et mirava a l’altar quan predicava. Com si estigués demanant- te permís per parlar en el Teu nom, com si mirar-te li donés sentit a les seues paraules. El seu amor per Tu ha estat sempre una bassa de pau en què ens convidava a submergir-nos. 

Solia dir als meus fills que si existien persones bones com Manuel Beúnza havia d’existir el Cel. Només un bé perfecte i real pot motivar algú a escollir sempre aquest camí. Explicava acudits, imitava l’ànec Donald, dibuixava... Sabia connectar amb nens i grans perquè mirava amb aquest afecte tan pur amb què Tu ens estimes. Sempre hi era quan se’l necessitava. Amb pau, amb alegria, amb aquest punt d’ironia i de bondat tan seu. Sempre demanant permís, sense forçar. I sense adonarnos- en, posant-te a Tu als nostres cors. Diumenge ens va deixar. Aquesta vegada sense demanar permís, sense acomiadar-se. Una trobada amb el Senyor. Nosaltres en diríem fortuïta, però ell segur que somriuria i diria: “Doncs quina sort, no he hagut de fer-me vell per arribar-hi.” Solia aconsellar-nos que ens enfoquéssim a agrair les coses bones, que els problemes te’ls deixéssim a Tu. Que el més important és la meta, no el camí. Que mirar els altres amb els teus ulls els fa grans. Ensenya’ns a estimar, a resar i a mirar com ell ho feia. Transmet-li la nostra enhorabona, per la seua carrera, pel seu camí, per la seua meta. Per a nosaltres és un guanyador i s’emporta el millor premi. Deixa’l entrar per la porta gran. Però fes-li una finestreta al cel perquè ens continuï veient i puguem continuar demanant-li coses, perquè aquí continuem necessitant que ens orienti, que ens doni aquella encaixada, que ens guiï i que ens miri amb aquest afecte que ens recordi que l’únic important ets Tu. Gràcies, mossèn Manuel Beúnza. Descansi en pau.