Solstici d’hivern, la nit més llarga

Quan el Sol es rendeix i el món s’embolica en una capa de quietud, el solstici d’hivern llisca, discret, per la volta celeste. En la nit més llarga, la Terra xiuxiueja secrets antics, bressada pel cruixit de les branques nues i el cant llunyà del vent. Els dies s’escurcen i el fred s’instal·la com un hoste durador, mentre les ombres s’allarguen i els llums de la ciutat resplendeixen amb la promesa que porta l’alegre Nadal. És una pausa, un sospir de la naturalesa, un instant de reflexió entre la bullícia dels dies que se n’han anat i els dies que vindran. I és que, en el solstici d’hivern, la Terra, en la seua dansa còsmica, assoleix el punt més proper a l’abisme. I el Sol, tímid i esquiu, s’oculta rere un vel d’ombres, regalant-nos la nit més llarga de l’any. És el començament de l’hivern que amb el seu hàbit, unes vegades gris i d’altres blanc, embolica tothom amb una gèlida abraçada. 

En el solstici d’hivern, al caure la nit més llarga, apareixen les primeres estrelles com joies disperses, i en la seua companyia ens conviden que mirem al cel i intentem comprendre, davant de la infinitud del cosmos, la nostra insignificança. Potser és per això que el solstici d’hivern ens indueix a mirar cap endins, a descobrir en la penombra les flames i veus del nostre interior. I és que, en aquest solstici d’hivern, la foscor és més que absència de llum. És un úter còsmic on germinen les esperances, on es gesten els somnis.